La meva jubilació

El Llaç

Hi ha dues maneres de ben envellir. La primera és procurar-me no envellir, és a dir, actuar com aquelles persones que superen el nou estadi per mitjà de l’acció. La segona manera és entrar-hi sense fatalismes, com en una edat en la qual puc continuar sent feliç si l’accepto amb serenitat i sense doldre’m de les moltes coses a les quals hauré de renunciar. Crec que la primera manera és la millor.

Si constantment em sento delerós de fer coses i sé omplir el temps amb ocupacions que em distreguin i, millor encara, que pugui compartir amb altres persones, oblidaré la vellesa. És important tenir en compte que la vellesa pot ser més en el pensament que en el cos. Això em pot estalviar maldecaps i moments amargs.

Entre la joventut i la vellesa, dues etapes de la vida en què es viu, o es pot viure, mirant una mica dintre d’un mateix, hi ha un llarg període en què tot es fa a marxes forçades. I en aquests anys de treball he procurat donar un sentit humà a les persones que m’han envoltat i m’envolten. No sempre ha resultat fàcil. Per això considero que la joventut fou una etapa important de preparació de la qual he anat extraient el que llavors emmagatzemava i espero que ara el temps em serveixi per posar una mica més de pau i tranquil·litat a la vida que he començat.

Així com l’aurora assenyala el creixement d’un nou dia, l’anar-me fent gran ha significat l’anar creixent en tots aquells aspectes de la vida que, en altre moment, no vaig poder cultivar. No vull considerar que estic a la tardor de la vida, sinó a l’aurora d’una vida més plena.

Aquesta precisió dels 65 anys per fixar la frontera de la vellesa fins ara, ¿no sembla una mica arbitrària? És cert, en la vida, el pas d’una època a una altra és gradual, quasi imperceptible. Ara penso i em pregunto: En un ocàs, ¿a quina hora realment comença a ser de nit? En la desembocadura d’un riu, ¿qui pot precisar en quina zona es troba l’aigua dolça del riu o l’aigua salada del mar? ¿Qui podria precisar la velocitat del vent només hissant el dit o la ma? La vellesa és una relativitat impressionant. Quelcom indeterminat.

Ser jove o ser vell és una història molt personal. Els anys podran arrugar la nostra pell. Però el que arruga la nostra ànima no són els anys, sinó les desil·lusions consentides. Jo no em faré vell si no em deixo vèncer per la desil·lusió, per la desconfiança... Em faré vell quan em rendeixi.

Jubilat, ve de la paraula llatina “iubilare”. Segons el diccionari vol dir clam de joia, d’alegria, cridar algú amb to d’alegria i amb motiu de satisfacció, com per donar una bona nova, pressentint quelcom agradable.

Jubilat vol dir haver estat escollit per viure la vida amb joia, amb pau, sense neguits ni massa preocupacions (o almenys intentar-ho); assaborir el temps bo i contemplar com van passant els millors moments del temps de la vida; vol dir que hom ja ha assolit l’edat de viure per viure amb la placidesa que tant sospirava.

La jubilació és tota una filosofia que s’ha d’aprendre com si es tornés al principi.

Ara he de pensar en envellir joiosament. Convèncer-me que no és cap injustícia que et llevin d’algunes responsabilitats, que ja no et demanin de tot opinió. He de pensar amb orgull de la meva existència passada i el sentiment d’haver seguit la petja de persones estimades que, presents interiorment, ara ja no estan entre nosaltres. Accepto la nova situació amb la mateixa senzilla naturalitat amb la qual accepto la sortida i la posta del sol. Però no vull deixar mai de ser útil contribuint, amb entusiasme en tot el que pugui i deixar una herència que altres puguin continuar.

De petit, venia a Molins de Rei per la Festa Major a casa del meu padrí Salvador, germà de la meva mare. Per a ella era una gran il·lusió retrobar-se amb el seu germà gran, al mateix temps que continuava la nissaga familiar perquè els seus pares, els meus avis materns, hi visqueren uns anys. Aquell llunyà 1 de setembre del 1963 vaig ser jo qui vaig continuar la cadena familiar, referència que no he deixat en cap moment. Tot aquest temps, 48 anys, 2 mesos i 8 dies els he dedicat a l’ensenyament en el Col·legi Sant Miquel de la vila. El dia 8 de novembre del 2011, vaig acabar les classes com a mestre, encara que aquesta professió implica caràcter i mai es deixa de ser mestre en la seva essència. Per a mi l’escola ha estat com a casa meva al llarg d’aquests anys, amb diferents situacions, unes més agradables que altres, com la vida mateixa. Espero que les ensenyances i exemple donats en tot aquest període hagin servit en bé de la formació de tants i tants alumnes que han passat per les meves classes. Un gran record per a tots ells. Jo me’n sento orgullós.

Miro amb esperança el futur que encara em queda, aquest captard de la vida que mentre tingui forces continuaré lligat a les entitats de Molins de Rei i procuraré col·laborar-hi, com fins ara he fet.

 

Publicat a la revista EL LLAÇ número 473