Avui celebrem la festivitat de santa Teresa de Jesús. Va néixer a Àvila el 1515, aquest any 2025 es compleixen 510 anys del seu naixement. Teresa  de Cepeda y Ahumada, Teresa de Jesús o Teresa d’Àvila va ser una dona d’excepcional talent mental i de cor. Fugint de casa va entrar al convent de les Carmelites d’Àvila a l’edat de vint anys. Va lluitar abans d’arribar a allò que ella anomenava la seva “conversió” als 39 anys. Però la trobada amb alguns directors espirituals la va llançar amb grans passes cap a la perfecció. A l’Orde de les Carmelites va concebre  i va implantar la reforma que va prendre el seu nom. Va combinar la més alta contemplació amb una intensa activitat. Després de ser al monestir de San José a Àvila, amb l’autorització del General de l’Orde, es va dedicar a altres fundacions i va poder estendre la reforma també a la branca masculina. Fidel a l’Església, a l’esperit del Concili de Trento, va contribuir a la renovació de tota la comunitat eclesial. Va morir a Alba de Tormes (Salamanca) el 1582. Canonitzada el 1622 per Gregori XV i Pau VI la va proclamar Doctora de l’Església.

Fou mare superiora, escriptora i poeta mística del Siglo de Oro:

“Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda. La paciència todo alcanza. Quien a Dios tiene nada le falta. Sólo Dios basta”.
“Para mi la oración es un impulso de corazón, una sencilla mirada al cielo, un groto de agradeciomiento y de amor en las penes como en las alegrias”.

El no de Teresa significa “estiu” o “collir”. És d’origen grec, encara que del seu origen llatí es poden treure altres significats com “caçadora”, “experta en caça” o un altre molt més diferent dels anteriors, com “miraculosa”.

Segons estudis no científics diuen que les dones que porten aquest nom, solen ser persones honestes, directes, que van al gra en tot allò que els concerneix, decidides i molt perseverants a l’hora  d’aconseguir els seus objectius. A més són sociables i es relacionen amb facilitat i els encanta fer amistats. Saben escoltar els altres i estan sempre pendents dels seus amics i familiars més propers. 

El nom de Teresa es va començar a utilitzar amb freqüència a l’edat mitjana i va aconseguir la màxima difusió a partir dels segles XVI-XVII.

Una de les històries negres de l’Espanya profunda i que l’Església d’aquells temps va fer circular al cap d’uns anys de la mort de Teresa, és que el seu cos estava incorrupte (senyal de santedat), el trossejaren  i enviaren les seves parts a tot el territori catòlic perquè les veneressin.

Unes de les suposades  relíquies es troben a Alba de Tormes. Diuen que hi ha part d’un braç i el cor. Però pelegrins de tot el món encara segueixen arribant al poble andalús de Ronda, al Convent de les Carmelites, a la recerca  de l’anomenat braç incorrupte de la santa, que en realitat és la mà esquerra de la monja avilesa.

Lluny de ser només una llegenda, la història de la mà comença a guanyar interès l’any 910, moment en què la relíquia arriba a Espanya de mà de les carmelites expulsades de Portugal. Diversos anys més tard i durant la Guerra Civil espanyola, el bàndol franquista recupera la relíquia a Màlaga, des d’on és traslladada a Valladolid, on protagonitza una magna exposició de reliquiaris. El dictador Francisco Franco va obtenir una autorització eclesiàstica per albergar el reliquiari a la capella de la residència del palau del Pardo. Costum, per cert, que compartia amb Felip II.

La mà incorrupta, que va romandre quaranta anys al dormitori de Franco com el seu talismà de la sort, va haver d’esperar un any després de la mort del dictador per tornar al Convent de les Carmelites de Ronda (Màlaga). Així, el 21 de gener de 1976 la vídua, Carmen Polo, i la seva filla, Carmen Martínez-Bordiú, tornaven el guant sant amb un regal que Franco sempre va voler que portés la santa a la mà: una insígnia militar d’or i brillants, la creu llorejada de sant Ferran, que ella lluïa freqüentment a la solapa.

Si aneu a Ronda, i no us ve de gust veure el braç incorrupte de la santa, ho podeu aprofitar per comprar les bones mantegades, codonys, pastes i una infinitat de dolços que fan les monges carmelites.