El telèfon fix servia per trucar. Ho dic en passat perquè ara és un objecte que serveix  com a ornament d’un temps passat que ja no tornarà.

El telèfon era realment valuós qua estava subjecte a un cable. Això volia dir que l’aparell no anava amb tu, sinó que eres tu el que havia d’anar a buscar-lo: la relació de poder era clara. Juntament amb el televisor, era l’electrodomèstic estrella de la casa; d’altres, com el forn, existien de manera servicial.

La tele era en blanc i negre perquè la societat era en blanc i negre. Abans del color, la gent comprava uns estranys vidres que tacaven la imatge i l’esquitxava amb tons estrafolaris: vèiem partits de futbol en què era impossible identificar els equips segons la samarreta. Era com si una bomba de confeti hagués explotat a la pantalla. Tampoc existien els comandaments a distància, així que algú havia de primer el botó.

Gràcies al fet que només hi havia dues cadenes, els desplaçaments del sofà a la tele eren escasos. Inimaginable aquest anar i venir amb l’hemorràgia actual d’ofertes. La modernitat ens fa sedentaris, però, en aquell temps, per veure la tele o parlar per telèfon calia moure’s. Aquests dos estris han tingut existències oposades: un s’ha empetitit i l’altre s’ha agegantat.

El telèfon era tan substancial que de vegades hi brodaven tapets.  Assenyalats com en una diana, ocupaven un destacta lloc al menjador. En les sèries americanes els vèiem en una paret de la cuina amb un cable elàstic de la mida i la flexibilitat de les lianes de Tarzan, tot i que dotat de més moviment, continuava sent un captiu. En moltes vivendes, el fix ja no existeix, no hi ha un telèfon comú, un telèfon compartit, un telèfon col·lectiu, sinó que cadascú guarda la seva individualitat a la butxaca.

A casa dels meus pares es va continuar tenint fins que van morir, encara que era diferent del de la infància, és clar, ja no era aquell animal mitològic amb roda i auricular, sinó més similar al mòbil, a un mòbil antic, amb batería limitada i base. No en recordo el número. Abans era impossible no saber-se de memòria el de casa, era la xifra màgica que donava seguretat; a més de sedentaris, desmemoriats, cada vegada, menys hàbils.

Avui dia, enganxats al mòbil, trobo a faltar  aquest “digui?” que m’ha fet aixecat del sofà. Allà te la jugaves, perquè no sabies qui era a l’altre costat del fil, abans que apareixes el número en una pantalleta molt petita. Ara, que sabem qui ens truca ni l’agafem. Si Graham Bell aixequés el cap ploraria. El telèfon no ens acosta, ens distancia. 

Els que encara conservem el telèfon paternofilial sovint és assaltat, per operadores desconegudes. Cada vegada que sona, corro per si ha passat alguna cosa, i el que trobo és una veu estranya que vol que canviï de companyia, vendre’m una assegurança o robar les meves dades. Si, sí: és un estranger que truca des d’algun punt remot, diu que és de Microsoft i pretén accedir a les claus de l’ordinador. Penjo i avall. Però hi insisteixen. No entenc l’afany de les empreses de telefonia o d’assegurances que, per cert, està prohibit, però moltes lleis per no éssers complides.

Els estranys intenten entrar a casa sense ser convidats. Escullen per enfilar-se  al cable del telèfon fix, per l’edat, que és el que els joves ja no tenen. Són perfectament conscients que a l’altre costat hi haurà algú de certa edat, potser sol, potser despistat, potser vulnerable. I pretendran colar-hi un tècnic per qualsevol cosa que, sense entendre, potser se li donaran les dades necessàries per entrar en el seu compte o per  vendre-li un estri de mil euros. I com que tindran la conformitat per haver-los donat la informació bancària, aquí començaran els maldecaps i entrar en processos judicials.

Ara quan sento el riiing, riiing, l’agafo. Si aquella veu i el número no són familiars, penjo, sens seguir el seu joc. Em podreu titllar de maleducat, però és millor un adeu abans de donar explicacions i excuses.