S’ajeu, serena, altiva la testa,
en la falda d’Olorde, el puig auster, 
entre el verd del vinyars i la floresta;
en mig d’una plana, que al lluny es perd.

Mig dormida al peu de l’aigua mansa 
del famós i pròdig riu Llobregat, 
com ric pedestal llurs peus hi descansa: 
tresor, que n’és d’ella, el més preuat.

La més bella de totes, gentil pubilla 
que, al nàixe el sol, voltada de flors 
la rosa entendreix llur faç, que s’espilla 
en l’aigua clara del riu, que vé somniós...

El vianant que a contemplar-la es para 
mor de desig d’hère-la davant seu, 
puix vol gosar la mel, de llur dolça cara: 
la mel del fruit sà, frescal com la neu.

Qui beu en llurs fonts, la llum de la mira 
sedent, clama a dolls, la seva ruixó 
i esclau seu al sò de plànyida lira 
canta el desig d’amarar-lo el brullido.

Jo he begut en la curulla pica 
i no l’he poguda pas oblidar:
si un cor d’improvís, en llurs ulls es fica 
no pot ja mai, la calma en sí trobar.

I és que’s com fruita dolça, daurada 
dels brancalls del seu extens fruiterar:
qui per primera volta l’ha tastada 
no’l cansa ni’l dol llur mel palesar.

Es del color i perfum de les roses 
que floreixen al dins d’un jardí:
es com les poncelles, que encara closes 
pugnen per a la llum del sol sorti...

Es com un estel de llum peregrina 
que en raig violent, se n’ha entrat en mí; 
com una claror, que’l seny m’il·lumina...
Es, de rutilants fulgors, estel diví!

R. Roig Planas

Nota: 
Poema extret del PROGRAMA OFICIAL de los festejos que han de celebrar-se en la Villa de Molins de Rey, con motivo de la Fiesta Mayor de  Sant Miguel Arcángel – Año 1929.