La  història recent ens porta a  aquell 14  de desembre de 1990 quan l’Assamblea  General de les Nacions Unides designa el dia 1 d’octubre com  a Dia Internacional de la Gent Gran, dia dedicat  a la conscienciació i sensibilització de la societat cap a una realitat que és l’envelliment de la població, però sobretot a reconèixer les aportacions del col·lectiu de les persones grans al desenvolupament social i econòmic juntament amb l’aposta per identificar les oportunitats i els reptes inherents a l’envelliment  demogràfic que afecta tot el món.

La nostra societat envelleix. I seguirà  augmentant fins a l’any 2050, moment en el qual  el nombre de persones grans es duplicarà respecte a les xifres actuals. En aquell moment, Espanya es convertirà en el primer país  europeu més envellit i el segon país a nivel mundial al darrere del Japó.

La vellesa  està envoltada  d’estereotips negatius, ja que s’associa en ocasions a malaltia, dependència i falta de productivitat; no obstant, quan les persones grans es mantenen vives, tots aquests prejudicis es veuen reduïts i comencen a desaparèixer.

És important tenir present i saber agrair l’enorme  feina que calladament realitzen cadascun dels dies de l’any i amb la qual aconsegueixen donar valor a les relacions familiars i a la societat en general. Gent gran que des de l’entramat familiar cuida persones dependents, menors o discapacitats, una feina silent, no reconeguda i poc valorada, persones grans que recullen i mantenen a la seva llar altres membres de la família, avis que ajuden econòmicament fills, nets o altres parents. Sense oblidar-nos d’altres elements que ens ofereixen més intangibles com el temps, la seguretat, l’afecte, la protecció o el suport emocional.

Per un altre costat, a través  de la implicació en organitzacions sense ànim de lucre, en associacions veïnals, de caràcter de lleure, culturals i esportives, les persones grans troben un vehicle per canalitzar  les seves capacitats aportant el seu treball, coneixements i suport de forma desinteressada, sense cap tipus de remuneració i cobrint llocs que en moltes ocasions no poden ser omplerts des dels sistemes burocràtics.

Vull destacar, d’una manera especial, la desigualtat de gènere, una vegada més. Els estereotips i les pràctiques dominants de la nostra societat, en què la dona pateix  contínues discriminacions i vulneracions  de drets, es reprodueixen també en aquesta franja d’edat. Les dones que han treballat amb contractes laborals discontinus, jornades parcials i salaris inferiors als homes, es troben en la vellesa amb pensions extremadament baixes. Seguint la tradició, han prioritzat tenir cura dels familiars i han mantingut la seva presència en l’entorn privat i domèstic, així que no és estrany que l’activitat  i les responsabilitats assumides al llarg de la vida no els acabin proporcionant una pensió digna i es trobin els últims anys de la seva existència sense dret a prestació o amb una pensió de misèria, del tot insuficient. Que serveixin aquestes reflexions per millorar el respecte i l’atenció envers la nostra gent gran, entre les  que ja m’hi compto.