Els anys de bona collita feia goig de veure pels carrers de la vila, a final d’agost i tot el mes de setembre, els pagesos que tenien vinyes a secà, els seus carros amunt i avall amb les portadores plenes a curull de raïms, fossin dels tipus xarel·lo, macabeu o parellada sobretot, entre altres però també molt preuats per donar sabor i color de vi. Totes les portadores anaven cobertes amb un sarrió fet amb brins d’espart.

El raïm era descarregat directament  de les portadores al cup, amb uns braços de fusta llargs anomenats semalers, que portaven dues persones  a causa del seu pes i ser més còmodes de traslladar. Les portadores tenien un punt de sortida a cada banda per al suport del semalers.

Immediatament començava tot el procés del premsat, feina encomanada als pagesos que es quedaven a casa per trepitjar el raïm. A vegades se’ls afegia la mainada. I tots arremangats  fins al genoll a trepitjar raïms descalços o amb espardenyes velles, sense mania.

Deien  els entesos que el procés de premsat era molt sa, perquè enfortia les cames i els peus i fins i tot obria la gana als desganats. Entorn dels anys 30 del segle passat, els pagesos més adinerats ja tenien la màquina de premsar a casa, més còmoda (i tant!), pràctica i rendible a la vegada, però encara funcionava manualment.

Una vegada acabada la premsada i separada la bresca del vi, el qual deixava una fortor de vi per tota la casa, llavors cadascú havia d’anar a casa per rentar-se els peus per tenir-los enganxosos o bé al canal o al riu, per on passava una aigua clara i neta i amb quantitat durant tot l’any. Els homes es rentaven, si en tenien, al safareig de casa, ben ensabonats amb sabó de rentar la roba, amb aquelles pastilles fetes a casa d’oli vell i sosa càustica que irritava una mica la pell o en pastilles que no portaven tanta sosa, amb sabó de la casa Berengé, molt conegut per rentar la roba. (Citat per Miquel Aguilera).

L’elaboració del vi era molt natural i a la vegada artesanal, ja que, gairebé totes les cases , els pagesos tenien la seva bóta o botes de vi propi en els cellers, sempre en un ambient amb el màxim repòs possible, perquè s’assolés i es pogués encetar  per la diada de Tots Sants. Només s’havia de vigilar l’evolució amb l’aplicació d’unes tires de l’anomenat  “lluquet” (sofrí), compost de fil impregnat de sofre, que, un cop encès, era col·locat a l’interior de la bota. Per tant, aquesta havia d’estar ben tapada amb un bon tap de suro.

Preferentment, l’aplicació del lluquet acostumava a ser en vins de baixa graduació, com acostumaven a ser els de taula de Molins de Rei (Baix Llobregat) i costa mediterrània, però tenien l’avantatge d’un paladar suau i agradable. El que s’havia de vigilar era que no se li trenqués el tel, per tal d’evitar  que es tornés agre i esdevingués vinagre. A casa, tothom hi tenia una bota petita de vinagre, ja que es produïa amb les “mares” del solatge del vi novell que es passava a la bota de vinagre  per potenciar-lo i deixar-lo reposar uns dies per obtenir al moment més vinagre. O si es picava el vi i no era apte per al consum.

Al fina de l’any era el moment del trasbals de vi d’una bota a una altra, per millorar-ne la conservació. Feia goig poder traguejar-ne una mica en porró, mentre era conscient que es bevia vi de collita pròpia; per tant els glops podien ser més llargs, en tenir baixa graduació, i també fer el xarriqueig, que, acompanyat d’un bocí de formatge tendre d’ovella amb un tros de pa amb oli i sal, es convertia en un berenar de primera. Als nens petits, per berenar, se’ls dona pa amb oli i sucre i xocolata Juncosa o Amatller. Als més grans ja els donaven pa amb vi i sucre.

De  resultes del premsat del vi, s’obtenia la brisa (la rapa, la pell i el pinyol), destinada a destil·leries, per extreure-li l’esperit del vi. A Molins de Rei també hi havia destil·leries. En parlarem en  un altre article.

Una part d’estris, premsa, botes i altres objectes  relatius al vi i a la verema els podeu admirar al Museu Municipal de Molins de Rei, carrer Pintor Fortuny, 55, obert tots els diumenges al matí. Entrada gratuïta.