A casa seva només hi havia un lavabo i era al rebedor. En hores punta  es llençaven al passadís sense ordre ni llei, avançant, obstruint i subornant als altres mercè de la  urgència matinal. Quan l’adolescència del seu germà va seguir la seva, les batalles per aconseguir l’única cambra que tenia pestell es va intensificar. Si haguessin tingut dos lavabos, o dos pestells, la seva idea de compartir com a bons germans hauria estat una altra.

El cas era que el bany era l’última peça d’una distribució anòmala que, segons com, encara els feia més lluny. Les nits que havien arribat a veure  els “dos rombes” d’Historias para no dormir, el seu germà i ell engolien saliva sota els llençols, pendents de la bufeta que tard o d’hora els trairia. Quan ja no podien més, treien el nas dels respectius  refugis i, amb el cor batent i les mans a l’entrecuix, arrencaven a córrer descalços per un túnel ple de fantasmes. Havien de superar la porta del despatxet, la del quarto fosc, la dels pares, l’armari dels abrics, tot de portes  a dreta i esquerra que creixien de matinada, amb uns poms  semblants a cares  humanes. La meta final era prémer l’interruptor del bany i rebre als ulls l’explosió  psicodèlica de les rajoles, que pampalluguejaven una estona amb el despertar del fluorescent. Aquelles nits, en el silenci de la nit i la por al cos, arribaven sorolls que  es magnificaven: les gotes de la cisterna que sempre perdia, la cadena del vàter d’algun altre veí, el soroll del somier en moure’s, el vent que refilava a través  del celobert. Després d’estirar la cadena, els calia agafar valor per tornar. Els amics invisibles no hi ajudaven gaire; tot el que era invisible, de nit, feia més por.

Que el bany fos a l’entrada de la casa el  va convertir durant molts anys en un centre logístic de primer ordre. Els dies de pluja, en tornar del col·legi, l’esmalt de la banyera rebia els colors dels  seus paraigües, capelines i catiusques llampants. Si els havia entrat aigua als mitjons, la seva mare els els canviava mentre seien a la tapa del vàter, amb els peuets a l’aire. Més endavant ho feien  ells sols de memòria. Els mitjons descansaven humits al bidet, lloc on ens rentaven els peus d’anar descalços pel balcó, i on abandonaven també les vambes, sense escoltar les  advertències i crits de la mare perquè les deixessin airejar a un racó del balcó.