El Festival de la Canción del Mediterráneo, una mena de Festival de Sanremo que organitzava l’Ajuntament de Barcelona per la Mercè i que es retransmetia en directe per TVE (poques cases tenien televisió). Hi actuaven artistes d’Algèria, Itàlia, França, Egipte, Grècia, Malta o Xipre, apart d’Espanya, és clar. En les tres primeres edicions, les guanyadores van ser cançons en italià, grec i francès, però el 1962 Jose Guardiola i Monna Bell s’enduen el certamen amb “Nubes de colores”. De fet, un any més tard (1963) i després de superar tots els entrebancs administratius de la censura, RTVE permet que al concurs es cantin tres cançons per part d’Espanya: dues en castellà, però una és en català. Es diu “Se’n va anar”, té lletra de Josep Maria Andreu i música de Lleó Borrell, i la interpreten Raimon i Salomé fent duet. Contra tot pronòstic, la cançó aconsegueix arribar a la final i “Se’n va anar” guanya, de manera que es converteix automàticament en el primer gran hit mediàtic de la Nova Cançó.

L’èxit de Raimon esdevé un altaveu per a la resta de cantants de la nova Cançó. L’any 1964 neix el segell Concèntric, comandat per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs. L’objectiu no és només fer discos en català, es proposen obrir un local a Barcelona on només es facin concerts en català. El novembre del 1965, als baixos de la Cafeteria Drug-Drac-Store del famós carret Tuset, s’inaugura La Cova del Drac. Aquesta any Barcelona torna a ser la ciutat grisa i sucursalista que Espanya sempre ha desitjat que sigui. La Cova del Drac es converteix en el contrari. Un oasis de creativitat, llibertat, entreteniment i diversió amb programació diària. Cada nit, sens falta, Josep Maria Espinàs hi fa de mestre de cerimònies i presenta les actuacions de la vetllada, que tant poden ser musicals com d’altres gèneres. Per l’escenari passen durant aquells anys tots els músics de la Nova Cançó, però també petites companyies de teatre, artistes de cabaret o fins i tot monologuistes que s’havien passat la infància pixant-se de riure amb Joan Capri al Romea. Un d’aquells joves ser Albert Boadella (després tan controvertit), que no hi feia monòlegs sinó representacions teatrals amb la companya que liderava: Els Joglars.

El teatre de cabaret introduït a Catalunya per Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover i Josep Anton Codina també és un pal de paller de la sala, que any rere any té més èxit entre la gent barcelonina. El concurs Drac i el cicle “Promoció de Noves Veus” fan ben bé durant una dècada d’altaveu per a nous creadors musicals en català, servin de bressol al pop ié-ié en català a finals dels seixanta. A mitjans anys setanta el segell discogràfic Concèntric desapareix, però hi fa havent editat els primers discos de Pau Riba, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet o Marina Rossell. Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, després de gairebé una dècada convertint el Tuset Street en un carrer on era possible viure la modernitat en la nostra llengua, traspassen el local a Ramon Tordera, que transforma la sala en un club de jazz que assolirà renom internacional fins que, amb un concert de Tete Montoliu, La Cova del Drac s’acabarà acomiadant eternament del carrer Tuset el 1991, un any abans que els Jocs Olímpics situïn a primera línia del món aquella Barcelona que l’any 1965, quan havia nascut la sala, quan aquella ciutat per dret de conquesta la convertiren en una trista ciutat de províncies, fou per tossuts com Passola, Espinàs i Codina. Un agraïment merescut per tots tres, però, com sempre passa, poc recordat. I així avui ho hem volgut fer d’una manera senzilla.