El riu Llobregat i el pont de Carles III

El riu Llobregat, de vital importància en el naixement i desenvolupament econòmic de Molins de Rei –que durant anys fins i tot va dir-se Molins del Llobregat, (en aquests moments, per una iniciativa particular es vol tornar a aquest nom per al municipi), gràcies a la construcció del pont de Carles III, l’any 1763 va convertir Molins de Rei en pas obligat per als mitjans de transport de l’època. Des del segle XVIII, les diligències que feien la ruta Barcelona-Madrid passaven per Molins de Rei. A principis del segle XX, els carros diàriament travessaven el pont que tenia quinze arcades i feia 334,36 metres de llarg. Era obra de l’enginyer Pere Martín Cermeño i va ser enderrocat l’any 1971. Va durar 46 anys.

El pont de les Quinze Arcades, com deixà escrit tan bé el poema de Ferran Agulló, de bellesa monumental, va ser durant el seu temps de supervivència, el símbol de la imatge de Molins de Rei i la memòria popular sempre el tindrà present. Estava fet amb pedra sorrenca, d’un característic color vermell, material molt comú en el marge dret del riu, prop de Sant Andreu de la Barca.

Les aigües del riu Llobregat van ser l’escenari d’activitats lúdiques i populars: banys a l’estiu i berenars de família a les tardes dels dies de festa. I a part de lloc de bany o d’esbarjo, es convertí en ruta habitual per als amics de l’embrionari ciclisme.

De la construcció del pont de Carles III, la comunicació amb l’altra riba del Llobregat, es canalitzà per la vila. Molins de Rei pren protagonisme en el transport entre Madrid i Barcelona, cosa que afavorí la construcció d’hostals, com els d’en Roca i el del Boix. Un d’ells, l’hostal d’en Roca que antigament el seu recinte arribava fins a la carretera, va ser el primer que es va edificar a la carretera, el 1768. L’any 1932 es va vendre, es va urbanitzar la plaça on estava situat i s’hi va instal·lar la bàscula pública i es va canalitzar una antiga riera cap al rec. Però a finals del segle XIX ja es va obrir rl pas per comunicar la carretera amb l’estació del ferrocarril i li posaren el nom de carrer del Carril. La plaça, més endavant, prengué el nom de plaça d’Espanya i, en l’actualitat, pren el nom que ja tenia a nivell popular, de plaça de la Bàscula.

La vitalitat que va adquirir la carretera reial, nou eix comercial i artesanal de la població va fer que la vila s’ampliés al llarg d’aquesta durant els segles XVIII i XIX. S’hi van instal·lar ferrers, carreteres i basters –sobretot a la part més propera al pont per aprofitar el benefici de la nova comunicació amb la ribera dreta.

Des de la carretera, hi havia l’anomenat passeig dels Arbres (actual passeig de Pi i Margall). Durant el segle XIX van escortar aquest passeig uns pilars, actualment col·locats a la porta del Museu, que feien de peatge per anar a Barcelona. Els carreters, que el coneixien bé, procuraven estalviar-lo passant pel pont del rec, el de la cadena que, com indica el nom, van col·locar per barrar-ne el pas. Aquest carrer tingué molta activitat econòmica a partir del segle XIX, hi havia diversos comerços i cafès, com el del es Columnes o el cafè Nou.