Avui, dia 24 de setembre, és la festa major de Barcelona perquè és el dia de la seva patrona, la Mare de Déu de la Mercè. Segons explica la tradició, una nit d’agost de 1218, la Verge es va aparèixer en somnis simultàniament a Pere Nolasc, Ramon de Penyafort i Jaume I. A tots tres els va comunicar el mateix missatge: havien de crear una orde dedicada a redimir els captius cristians que estaven en mans musulmanes. Va ser així que va néixer l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, coneguda popularment com els Mercedaris.

A l’Edat Mitjana, la Mediterrània era la gran via de comunicació. Vaixells carregats amb tot mena de productes solcaven les ones d’una riba a l’altra fent comerç als ports. L’economia creixia, com també ho feien les religions, que guiaven les decisions polítiques: els adversaris eren infidels a qui calia dominar perquè tenien unes creences diferents. Així, mentre els cristians intentaven dominar Terra Santa, els musulmans volien expandir els seus dominis per Europa i, de pasada, assegurar la seva hegemonia marítima. Mentre uns feien croades, els altres la pirateria. Ben aviat els seguidors del profeta van descobrir que el segrest podia ser una empresa molt lucrativa. Així, quan atacaven les poblacions costaneres, a part de saquejar-les, també se n’enduien presoners. Els captius eren retinguts a al-Àndalus o al nord d’Àfrica fins que algú pagava una quantitat per recuperar-los.

El problema era que no tothom tenia els diners per satisfer el rescat. Això va fer que nasquessin organitzacions dedicades a aconseguir les sumes exigides. De totes elles, la que va tenir més importància va ser l’orde dels mercedaris.

Per obtener els diners predicaven per pobles i ciutats explicant les desgràcies i atrocitats que patien els presos i fessin donatius. A més era habitual que anessin acompanyats d’algun captiu alliberat recentment per corroborar el relat i justificar les monedes que demanaven. Sembla, però, que no era un argument prou convincent perquè hi havia contrapartides pels donants. La més habitual era la celebració de misses pels difunts, però també es podia oferir assistència a la vellesa o l’enterrament al cementiri de l’orde.

Inicialment els mercedaris eren laics ben posicionats i com que entre les regles a seguir hi havia la prohibició de fer ostentació de riqueza, es venien les sevs propietats. També havien de complir un rigorós vot de castedat, que els impedia tenir cap mena de relació amb el sexe femení. Ara bé, per damunt de tot, el més característic era el vot de redempció. Inspirats per la idea del sacrifici de Jesucrist, els Mercedaris havien d’estar disposats a donar la seva vida per alliberar un captiu.

De mica en mica, l’orde va anar guanyant importància i prestigi. Això va cridar l’atenció de Roma. A la jerarquia eclesiàstica no li feia cap gràcia la proliferació d’entitats que anessin per lliure perquè temien que això posés en dubte la seva autoritat. Les tensions entre laics i religiosos va anar creixent fins que finalment el 1317 es va escollir un sacerdot com a mestre general de l’organització. Tot i això, els Mercedaris van continuar fent la seva tasca fins ben entrat el segle XVIII. Segons algunes fonts es calcula que haurien alliberat 60.000 persones. A partir del segle XIX el món va canviar i els Mercedaris es van adaptar als nous temps assistint a altres tipus de gent necessitada. Missió que avui segueixen fent.

Barcelona avui es vesteix amb les seves millors gales per celebrar el dia de la seva patrona, la Mercè que, per culpa d’una plaga de llagostes, així ho diuen, va arrabassar el tron de Barcelona a Santa Eulàlia.