Els dies 17, 18 i 19 de setembre celebren les seves Fiestas Patrias a Xile on sonarà l’himne nacional del país, i en aquella melodia hi ha un lligam català, perquè el compositor de la peça va ser Ramon Carnicer Batlle, músic nascut a Tàrrega (Lleida) el 1789.

Carnicer va fer els primers estudis musicals amb el mestre de capella de Tàrrega. Com que va demostrar tenir aptituds, amb només set anys el van enviar a la Catedral de la Seu d’Urgell perquè li ensenyessin composició i orgue. I quan ja no hi va poder aprendre més, va marxar a Barcelona, on va descobrir l’òpera.

Malauradament no s’hi va poder estar gaire perquè el 1808 les tropes de Napoleó van envair la península Ibèrica i ell va marxar a Maó, però això va jugar a favor de la seva formació perquè allà hi havia refugiats francesos i italians que li van permetre descobrir les darreres tendències musicals europees.

Carnicer va tornar a Barcelona el 1815. La guerra havia acabar i la ciutat va voler donar un impuls al Teatre de la Santa Creu (aleshores encara no existia el Liceu), per això li van demanar que anés a Itàlia per reclutar intèrprets i músics i preparar una programació d’òpera. Gràcies a això va entrar en contacte amb l’obra de Rossini, que va tenir molta influència en les seves creacions.

Les òperes de Carnicer tenien molt èxit entre el públic, però de nou va haver de fugir quan el 1823 el rei Ferran VII, amb l’ajuda de la restaurada monarquia francesa, va fer un cop d’estat per derrocar el règim liberal amb el qual simpatitzava Carnicer. Primer va residir a París, peró el 1826 es va instal·lar a Londres, on també hi havien exiliats molts altres músics d’idees progressistes. Va ser allà on l’embaixador xilè Mariano de Egaña li va encarregar la música per l’himne del seu país.

Resulta que les elits xilenes no estaven contentes amb l’himne que tenien. El trobaven massa simple i de to excessivament popular, i com que la música italianitzada estava de moda, van contactar amb Carnicer. Li van fer saber que volien una música de nació il·lustrada i moderna i ell va acceptar el càrrec. Sense posar els peus a Xile. Ni allà ni a cap altre punt d’Amèrica.

La partitura es va estrenar el 23 de desembre de 1828 al teatre que feia pocs anys s’havia construït a Santiago de Xile. Les classes benestants van quedar contentes de l’himne però de seguida es va veure que l’orquestració era massa difícil per ser cantada col·lectivament. Això provocà que la gent, de manera espòntània, decidís fer-ne adaptacions, baixant la tonalitat i alterant el ritme de determinats passatges. Durant el segle XX es feren lleis per indicar la manera correcta d’interpretar-lo en els actes oficials. I de fet, de seguida que es va poder, es va recorrer a versions enregistrades per evitar que cadascú canté sl’himne pel seu costat.

La lletra de l’himne també té la seva història. La primera versió, de Bernardo de Vera Pintado, era molt beligerant contra els colonitzadors espanyols, i els titllava de tirans i monstres. Quan el 1847 els dos països van millorar les seves relacions diplomàtiques (i comercials), es va encarregar una nova lletra, menys agressiva i més poètica, a Eusebio Lillo. La música continua sent la que va fer el pare de l’himne nacional xilè, el català Ramon Carnicer.