Devia tenir 13 o 14 anys. Estava sol a casa. Acabava d’arribar de l’escola. Al cap d’una estona, devien ser entre les sis  i les set de la tarda, van tocar el timbre  del portal. Es va identificar com un venedor del Círculo de Lectores. Va decidir obrir-li la porta. Recorda un senyor molt educat, amb vestit i corbata, amb un maletí gran que li va cridar l’atenció. Va preguntar pels seus pares. Li va dir que encara  no havien arribat i el va convidar a passar. Li va preguntar si volia aigua. Va acceptar. L’home, avui se l’imagina molt aclaparat veient el jove adolescent desmanegat que tenia al davant, li va dir que representava una col·lecció de llibres. Va començar a ensenyar-hi el catàleg  de les obres del Círculo. Li va dir  que l’interessava molt ser-ne soci, que tenia molt bona pinta. El diàleg es va interrompre amb l’arribada dels seus pares. Recorda la seva mirada de sorpresa. El silenci. El venedor astorat i ell, feliç com unes pasqües, entusiasmat demanant als seus pares l’oportunitat que suposava fer-se soci d’aquell club  de lectura tan original.

El venedor va aconseguir el seu propòsit: un nou soci: i els seus pares van veure el seu fill feliç com unes pasqües, pel regal inesperat que li havien donat. No hi va haver bronca per haver-se atrevit a deixar passar aquell senyor per la porta de casa, només una advertència. Mai se sap qui pot ser algú a qui no es coneix. Va aprendre la lliçó. Guarda com una relíquia aquells primers llibres que, una  vegada al mes, comprava a Círculo de Lectores.

Al cap d’uns anys va conèixer qui va ser director general  del Círculo i li va explicar aquella història quan era adolescent. Interessat per com s’havia ideat aquella manera de vendre llibres, li va explicar els sistema de vendes d’aquella època, on hi havia també comercials que venien enciclopèdies a metres a moltes vivendes per col·locar-les en el moble del menjador.

Hi ha hagut i hi ha estratègies de venda més o menys agressives, més o menys efectives i, també, més o menys perjudicials per a qui les porta a terme. Avui ja no ha d’obrir la porta perquè han passat de trucar a la porta per vendre llibres i enciclopèdies, entre altres productes, a aquelles trucades intempestives al fix -que el fan aixecar del sofà- per vendre qualsevol servei. Companyies de telecomunicacions, elèctriques, entitats financeres, etcètera. Són trucades que se solen  realitzar  des d’un telèfon fix, que comencen identificant el receptor i, en alguna ocasió, demanen el DNI amb tota la retòrica. Com per donar-li. Qui truca, ves a saber des  de quin call center de quin país, simplement compleixen ordre i la seva remuneració depèn del nombre de persones que aconsegueix convertir en clients o que li augmentin el negoci de l’empresa. Com més trucades, més opcions que algú caigui a les seves xarxes.

Ho confessa, moltes vegades, els ha engegat a fer punyetes o a altres llocs pitjors, sobretot quan el truquen fent la migdiada o a les tantes de la nit.

Sempre es fa aquestes preguntes. ¿Beneficien aquestes estratègies a les grans empreses? ¿Qui són els ideòlegs d’aquest  màrqueting invasiu? I això que aquest sistema està prohibit. Però ves a saber des d’on truquen. Ell  ha pres, com molts dels ciutadans, a adoptar en no respondre mai a números de telèfon no identificats que procedeixin d’un telèfon fix. El risc que sigui una trucada molt urgent i important existeix; però caldrà començar a assumir-ho. Són efectes colaterals que li fan enyorar  aquell venedor del Círculo de Lectores tan educat, amb vestit i corbata i amb un maletí que, en trucar a la porta, no al telèfon, el va obrir amablement.