Recorda que fa anys, triant el cotxet de bebè d’un dels seus fills, va quedar fascinat per un venedor expert i animós que, per demostrar-los que el vehicle era resistent, l’hi va fer pujar a sobre i asseure-s’hi com si el bebè fos ell. La seva afirmació que aquell cotxet de bebè era per a tota la vida segueix clavada a la seva memòria com una expressió que delata la passió de l’ofici, el convenciment i les ganes d’agradar. Una de les conclusions que ha tret de la crisi econòmica és que s’ha perdut la identificació entre empleats i empreses. L’eufemisme per abaratiment i precarietat ha consistit a acabar amb els millors empleats a canvi de disfrutar d’uns treballadors flotants a qui es pot deixar al carrer a cada sotragada. L’empresa com a “segona família” permetia disfrutar d’alguns elements irrepetibles, gent enamorada del seu ofici encara que el seu ofici, mirat des de fora de l’aparador, semblés una cosa menyspreable i sense cap interès. Era una altra cosa en travessar el llindar de la botiga i descobrir que allà hi havia una persona per a qui va l’espremedora de taronges, la nevera, el cotxet del bebè o el trepant era l’amor de la seva vida. Altres temps, és clar, quan encara el client no sempre tenia la raó, no com ara.

Fa poc li va tornar a passar una cosa semblant en una botiga de cadires. Últimament el joc de cadires ha de lligar amb la taula del menjador o amb la cambra dels nens, quan anys enrere la cadira només era una part del mobiliari que fos còmode i prou.

L’empleat que el va rebre era un enamorat de les cadires, i encara que es va remuntar als orígens i als grans dissenyadors, mentre ho feia, van anar provant diferents models, així que l’estona, encara que una mica intensa, no va deixar de ser còmoda. En un moment donat va dibuixar l’espina dorsal amb les seves vèrtebres per demostrar-li les bondats d’un model noruec. Els va fer veure que aquell model havia estat possible gràcies al nombre d’anys que s’havia estudiat l’anatomia humana i el temps que passa l’ésser humà assegut i més dades sòlides. La seva valoració va ser la conseqüència d’una manera d’atendre, de presentar el producte, de valorar el que un ven. Va pensar immediatament en totes aquelles persones obligades a vendre productes que menyspreen. Es va imaginar que allò era més semblant a l’infern laboral. Però al sortir es va adonar que només hi ha una cosa pitjor, ser el comprador d’un objecte que li havia estat venut sense passió, sense entusiasme i sense plaer.