El rec i el Canal de la Infanta

El vell projecte de fer un canal de regadiu al llarg del pla del Llobregat que portés aigua fins a Barcelona es va reprendre després de més de 600 anys, una vegada acabada la Guerra del Francès, el 1814.

El 1816, es veié la conveniència, per part d’uns quants propietaris del Baix Llobregat, de posar en regadiu les terres que fins aleshores havien estat de secà. Així, doncs, fent una aportació individual segons les hectàrees de terreny de cadascú. Les terres dels municipis de Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan, Cornellà, L’Hospitalet i Sants, es veieren afectades per les obres d’aquests important mitjà de regadiu. La construcció durà 16 mesos.

Com que les seves despeses que suposà la creació del canal foren molt elevades i les aportacions individuals foren insuficients, s’acordà entre els membres de la Junta, fer uns salts d’aigua al mateix canal on es podrien establir molins industrials. Fou així com se’n construïren alguns que posteriorment es llogaren a les indústries. Els beneficis que s’obtingueren van servir per eixugar part dels dèficits, fer millores i assegurar el seu manteniment. Cap a 1850, els propietaris dels molins compraren els salts d’aigua i la Junta del canal aprofità els diners de les vendes d’aquests salts per pagar la totalitat de deutes que tenien encara de les obres de la seva construcció.

El seu principal artífex va ser el capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, influent polític de l’època, i aprofitant la vinguda de la infanta Lluïsa Carlota de Borbó a Barcelona, va ser ella qui el va inaugurar el 21 de maig de 1819, que va fer els honors d’obrir les portes de la Casa de les Comportes i tot seguit va demanar d’obrir les comportes perquè comencés a córrer l’aigua pel nou canal, per això es va anomenar Canal de la Infanta, i el nom del general es posà en un carrer proper.

El canal fou gestionat per una Junta formada per representants dels municipis beneficiats per les seves aigües. Actualment continua vigent aquesta Junta. Pels territoris per on passa, alguns ajuntaments ja han iniciat la recuperació de la part visible amb indicacions amb cartells explicatius o pals amb símbols identificadors, encara que algunes estructures últimament han estat enderrocades per falta de sensibilitat i control de l’espai per on transcorre el canal a cada municipi.

El canal va ser un element dinamitzador de la indústria i de l’agricultura de la vila, que va convertir en regadiu tot el que era de secà. La seva casa de comportes era coneguda com la Casa de les Aigües. Eliminat l’edifici annex a l’edifici principal deixà un espai més ample per als vianants i un racó, que el dia 29 d’0ctubre del 2017, es dedicà al vilatà Carles Vives, persona molt coneguda i entregada a la causa del càncer infantil, amb la publicació d’una sèrie de llibres que començaven per Riure per.., i dinamitzador a través de Ràdio Molins de Rei amb el programa “Carlos i olé” i també a Ràdio Sant Vicenç, que ens deixà en la plenitud de la seva vida.

Al llarg del rec, les darreres cases del carrer de la Riera, ara d’Anselm Clavé, l’eixida del es quals donava al rec, habitualment tenien rentadors propis. Era tot un avantatge disposar del rec per rentar la roba de casa. De rentadors al llarg del rec, n’hi havia diversos; molts eren particulars. Els de l’hort del Tort, a l’altura del carrer Miquel Tort, el responsable que vivia a la caseta cobrava a les rentadores per un cove de roba uns tres cèntims. Hi havia altres rentadors, utilitzats com a públics, els de cal Manyet de la plaça de la Vila; s’hi accedia per l’entrada de la casa pairal i es van fer servir fins al 1950.

Recordem les arcades d’aquesta casa encara. Actualment una d’aquestes arcades que donava a la plaça es pot veure reconstruïda al Museu Municipal.