Cada any, el 10 d’agost, es produeix per aquella època un fenomen astronòmic anomenat Perseids. No són altra cosa que una pluja de meteors provocada per la cua que deixa un cometa al seu pas. Els científics li han posat aquest nom perquè es produeix on hi ha la constel·lació de Perseu. Tradicionalment es coneixen com a llàgrimes de Sant Llorenç perquè aquesta pluja coincideix en el dia de la seva festivitat. Es deia que eren els plors del cel en record d’aquell sant nascut a Osca el 225 i mort de martiri, el 258, a Roma, on el van cremar a la graella. Entre d’altres pobles es patró de Sant Feliu de Llobregat on a l’escut de la ciutat hi trobem una graella.

Al perdre la vida d’aquesta manera tan bàrbara, el tenien com a patró els gremis dels oficis relacionats amb el foc, com els terrissers, els vidriers i els fonedors. Aquests últims eren els encarregats, entre atres coses, de fer les campanes.

Actualment les campanes són un element més aviat decoratiu que enriqueix el nostre paisatge sonor, encara que alguns nouvinguts a un poble tranquil es queixen que són massa sorolloses i demanen que no sonin. Anar a un altre lloc és respectar-lo i no voler imposar i que la gent que hi viu estigui disposada a renunciar el seu espai i la companyia de les campanes, perquè elles són un símbol d’identitat. El so greu dalt d’un campanar diu moltes coses de nosaltres i dels nostres orígens.

La campana ha esta una eina de comunicació imprescindible en èpoques passades i marcava el ritme de la vida diària. Des del punt més alt i privilegiat del poble, el seu repicar feia saber a tothom les notícies més importants per a la comunitat: naixements, defuncions, casaments…però també quan era l’hora de l’oració; si calia ajudar perquè s’havia declarat un incendi, o si la ciutat corria perill per l’amenaça d’un enemi exterior. De fet no hi havia cosa més dolorosa que l’enemic expoliés les campanes per fondre-les i fer-ne canons. O com va passar l’època napoleónica, per fer-ne monedes.

La campana era (i és) un element especial d’un poble i el seu procés d’elaboració per part dels fonedors era tot un art que pràcticament ha desparegut.

Com que les campanes estaven destinades a coronar els temples, la tradició manava que tot aquest procés es fes durant el migdia, coincidint amb l’hora de l’àngelus i amb la presència d’un sacerdot encarregat de beneir el procediment. En alguns casos, a més, a l’aliatge se li afegia una medalla del sant o la verge de torn a qui estava dedicada l’església en qüestió. Una vegada fet tot això, només calia esperar que es refredés la campana i polir la peça per donar-li una pàtina contra les inclemències meteorològiques.

Si la campana es feia bé, podia ser gairebé eterna. Així, generacions i generacions han nascut, crescut i mort escoltant un so que els ha acompanyat tota la vida, llevat que algú amb l’orella massa sensible estigui disposat a acabar amb una tradició mil·lenària.

Al campanar de Molins de Rei, una de les campanes que va beneir mossèn Enric Paradeda, se li va posar el nom d’Enrica. A Barcelona, entre altres hi trobem la Tomasa, la Montserrat, la Mercè, L’Eulàlia, l’Angèlica…