El romaní (llat. Rosmarinus officinalis; cast. romero), segons una descripció aportada l’any 1751 per fra Jacint de Sarrià, “és calent y sech, y és molt bo contra la tos de cadarns forts. Lo fum del romaní preserva la casa de corruptela y purifica los ayres; és molt bo contra la pesta  y fa fugir les serps” (1). Aquesta planta, tan comuna a les hortes  conventuals dels frares -i de tan fàcil identificació als boscos i erms  de tot l’espai mediterrani-, és especialment útil per estovar la tos intensa.

El romaní és una planta “de fulles estretes y ab flors blaves, aromàtica y és molt útil i medicinal”, escriviren els antics frares. En la tradició mèdica dels seguidors  de sant Francesc d’Assis (+1226) hi ha una constant  utilització del romaní en l’elaboració dels bàlsams antiinflamatoris, com l’anomenat  bàlsam de san Diego, atribuït a sant Diego d’Alcalà (+1463), framenor que aplicà les arts curatives dels frares a benefici dels estaments més pobres de la societat hispana.

Per a l’elaboració d’aquest bàlsam de san Diego, cal prendre -segons una recepta escrita en català arcaic- “tres punys de romaní florit, un puny de cardot sant, un puny de sàlvia real, y mig puny de murtra. Tot ben esclafat se fa bullir ab quatre quartilles d’oli verge en una cassola envernissada. Ha de bullir fins que no tingué humitat, y cuit se colarà y expremerà fortament, y l’oli colat se posarà en una altra cassola ab quatre lliures de trementina d’avet, una onsa de pega negra y altre  de grega y tornarà al foch, y s’hi posarà una lliura de cera verge. Compost de est, modo ja està fet lo bàlsam. Virtuts de dit bàlsam: treu lo dolor de la ciàtica, los dolors de ventre, y lo dolor per mossegades de animals, y va bé per tots las ferides frescas y per treure las espines. Però se adverteix que sempre ha d’ésser calent quan se aplica, i així fa prodigis”. (2)

El romaní es considera la planta mel·lífera per excel·lència, segons aquella dita que afirma: “Quan la flor  del romer ve, prepara l’abeller.” La flor del romaní és especialment atractiva a les abelles i n’elaboren una de les mels monoflorals més apreciades, agraciada amb propietats molt tonificants per a l’estómac.

El romaní sol presentar dues floracions, una a la tardor i l’altra en començar l’hivern. Justament, aquesta darrera florida és la que interessa als apicultors, car sol coincidir amb la transhumància dels ruscos envers als indrets més alts, on el romaní hi sol florir més tardanament.

La mel del romaní, d’un color quasi transparent, estimadíssima en la cultura mediterrània pel seu gust fi i exquisit, és un dels millors tonificants de l’estómac. A més la ingestió de mel de romaní afavoreix el bon funcionament del fetge i estimula la circulació sanguínia; és també, una mel molt adient pe guarir les inflamacions de la gola i les afeccions bronquials. Pels seus efectes tonificants, és recomanable de prendre mel de romaní en els estats de convalescència. Aquesta mel cristal·litza molt ràpidament amb uns grans molt fins.