El dia 20 de maig se celebra el dia dedicat a la mel, però la mel durant tot l’any la trobem a les cases com a complement d’una menja o per substituir-la del sucre. Des de temps immemorials es fa servir la mel a les cases. I avui dia, a part de a les botigues, la trobem en les diferents fires i mercats de Catalunya, cada vegada més nombrosos. Un dels llocs típics, si anem a Montserrat, la trobarem en les parades històriques de les pageses, entre una varietat gran de productes.

Fent una mica d’història sobre les propietats de la mel, esmentarem el metge pontifici D. Andrés de Laguna (+1560), traductor i comentador de l’obra del gran metge i naturalista del segle I, Pedani Dioscòrides, titulada De materia medica, a propòsit de la mel hi escriví que és un remei excel·lent per a la gola i per alleujar la tos i féu un gran elogi de la “mel de timó de Sicília”. Els antics mostraren molta estima per la mel dita “de sant Bernat”, elaborada les monjos del Císter; uns excel·lents apicultors del món medieval que manifestaren una peculiar admiració per les abelles, que les tenien com a model de treball i d’obediència. En efecte, amb la reconquesta de Catalunya i amb la fundació del monestir de Santa Maria de Poblet l’any1151, els monjos cistercencs, ben aviat, posaren abellars en les terres del monestir no només per a l’obtenció de la mel, ans també per a l’obtenció de la cera amb destinació a la litúrgia monacal.

La mel ha estat usada en la tradició monàstica i pairal no només pe endolcir i conservar les menges, sinó també com un eficient antimicrobià per ajudar a la desinfecció de les ferides. A més, la mel és molt estimulant i ajuda a combatre l’esgotament físic i és un bo tonificant muscular, car la seva ingestió augmenta la resistència i la recuperació musculars.

L’explotació agrària mel·lífera és antiquíssima, tant, que la trobem representada en pintures rupestres, com la situada en el mas d’en Bessó, en les muntanyes de Prades, a la Conca de Barberà. Sobre la recol·lecció de la mel i domesticació de les abelles ja en parles escriptors de l’antiguitat com Homer i Virgili i savis com Aristòtil i Plini; uns autors del món clàssic comprengueren la gran capacitat d’organització d’aquests insectes, on cada abella treballa al servei de la col·lectivitat. Les abelles recullen el nèctar de les flors o substàncies ensucrades que segreguen certes plantes que, després, transformen i maduren al rusc, i d’elles en surt la mel.

En funció de les floracions que es van produint al llarg de l’any, la mel posseeix distintes característiques, però a l’estiu, la falta d’abundància d’una sola varietat de flor, fa que les abelles mesclin diverses floracions, produint la “mel de les mil flors”.

Des de molt antic, s’ha autoritzat la mel en benefici de la salut humana els atributs farmacològics de la mel i ja més endavant va començar a prendre forma una nova disciplina anomenada apiteràpia, amb finalitats terapèutiques i preventives que aprofita tots els productes que deriven de les abelles: la mel, el pol·len, la gelea reial, els pròpolis, la cera, i fins i tot, el verí. El pol·len té propietats antioxidants i bactericides i és un gran regulador del funcionament dels intestins. La gelea reial s’aplica en casos d’hipertensió, arterioesclerosis i per tractar èczemes. La cera s’ha utilitzat des de sempre per les seves nombroses propietats bactericides i antibiòtiques, per curar les infeccions i les molèsties de les vies respiratòries.

I per acabar, una tradició de l’antiga Grècia. Les núvies sucaven els dits a la mel abans d’entrar a casa del marit, per tenir un bon matrimoni i una dolça relació amb la sogra. Hipòcrates, el pare de la medecina, la utilitzava per alleujar el dolor dels seus pacients i per guarir diferents malalties de la pell, ja en aquells temps remots.