El proper divendres farà 89 anys de l’inici del Guerra Civil espanyola, que va acabar l’1 d’abril de 1939. En guanyar la guerra civil el dictador Franco, es va començar a perseguir de manera sistemàtica el professorat universitari. “Depuració”, n’hi van dir. El nacionalcatolicisme volia eliminar tot allò que considerava “anti-Espanya” i que bàsicament estava vinculat a ideologies polítiques com el republicanisme, el comunisme, el socialisme i l’anarquisme; a col·lectius com la maçoneria i a identitats nacionals com la catalana i la basca que titllaven simplement de “separatistes” els seus defensors feixistes.

Cal tenir en compte que quan el franquisme es va imposar, el nazisme i el feixisme enlluernaven mig Europa, i el que es pretenia a Espanya -per més que després s’hagi intentat edulcorar- era instaurar un règim similar en el qual s’havia d’esborrar qualsevol element d’oposició. Per això molts dels professors que es van quedar van ser sotmesos a consells de guerra i se’ls va prohibir tornar a les aules. A alguns fins i tot se’ls va afusellar malgrat no haver participat en accions militars. Van ser assassinats per raons ideològiques.

Els processos judicials als quals eren sotmesos els professors eren una farsa. Posarem el cas del metge i rector de la Universitat de València, Juan Peset, que va ser sotmès a dos consells de guerra. Com que en el primer “només” l’havien condemnat a cadena perpètua, el falangisme local va pressionar per reobrir la causa. Llavors sí, va ser condemnat a mort i afusellat.

Això va fer que, conscients del perill que corrien, una gran part marxés a l’exili. Algunes recerques afirmen que el 42% del cos docent universitari espanyol va fugir, i això sense comptar amb els mestres d’escola, que també van ser depurats o van fugir. Inicialment es van instal·lar a França, en part per l’esperança que Franco durés poc al poder i també per una qüestió de proximitat, però la il·lusió va ser efímera. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi de París, es va veure que les terres franceses no eren segures.

A partir d’aleshores, tot i que alguns van buscar refugi a Londres, la majoria va marxar a Amèrica. Sobretot es van concentrar a Mèxic, on també s’havia instal·lat el Govern de la República a l’exili, i allà el president mexicà Lázaro Cárdenas els va posar totes les facilitats. Era conscient que aquell talent nouvingut podia ser de molta ajuda per al desenvolupament del país. I així va ser. Molts es van establir allà, com ara el fisiòleg Agustí Pi Sunyer, el filòsof Joaquim Xirau i l’arqueòleg i rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch Gimpera.

Un altre dels països receptors va ser l’Argentina, on es va crear una comunitat d’historiadors molt potent encapçalada per Claudio Sánchez-Albornoz. També es podria citar el que va passar a Xile, Veneçuela o Colòmbia. En aquests darrers països hi va treballar el geògraf Pau Vila, que hi va introduir els corrents més moderns de la seva disciplina sobre Geografia.

Als Estats Units també hi va haver casos remarcables, com de l’arquitecte Josep Lluís Sert, un dels referents del moviment racionalista i que, entre el 1953 i el 1969, va ser el director de l’Escola de Disseny de Harvard. En aquella mateixa època, el lingüista Joan Coromines era professor a la universitat de Chicago, i donava un impuls enorme a l’estudi de les llengües castellana, occitana i catalana a terres nord-americanes. El mateix van fer Pedro Salinas a la John Hopkins i Jorge Guillén al Wellesley College.