Sempre havia sentit a casa seva que els pencaires feien vacances, els rics estiuejaven i els pobres, que cada vegada n’hi havia més, es quedaven a casa. Això ja es deia, quan ell era petit. Per estiuejar cal molt temps, li deia l’avi. L’estiu sencer, com el seu propi nom indica. Per estiuejar no cal tota una vida, sino tota una genealogia. A la vora del mar ja veia la diferència entre l’aristocràcia i el poble. Els rics del poble no es mullaven, banyar-se era de pobres. Els rics anaven a un hotel i des d’allà, amb piscina inclosa, ja contemplaven les crestes de les ones, perquè ficar-se a l’aigua a donar manotades per sortir-ne sacsejant el crani moll i esbufegant com un cavall només li passava, i encara li passa, al del sou petit, mitjà i/o amb una hipoteca de 30 anys. Les vacances han estat sempre la versió low cost de l’estiueg.

Les primeres vacances les va veure per televisió. Era una altra família que les feia simbòlicament en nom de tots els espanyols. Per això hi havia aquella cultura popular franquista, per crear símbols, per representar una cosa que es creia que ho feien tots quan realment només passava en un còmic o en un grapat de fotogrames. El deixà embadalit la pel·lícula La gran família, aquell serial de les vacances amb Pepe Isbert, Alberto Closas i Amparo Soler Leal i els seus fills. Aquesta gran família vivia a Madrid i se n’anaven a un hotel de Tarragona. El mestissatge sempre ha estat una qüestió de pressupost.

Ell preferia anar a la platja que anar al poble. Però no es deia anar al poble, es deia tornar al poble, encara que fos per estar-hi una semana. El cas és que només va estar-s’hi una vegada, en aquell lloc tan llunyà, i en posar-hi els peus (sandàlies de plàstic, es deien de riu, però qualsevol es ficava en aquell torrent semidescalç), doncs això, que només veure aquell secà, moltes de les cases tancades, les velles assegudes al pedrís de la porta, va comprendre que en aquell lloc no se li havia perdut res.

Al poble de la seva mare hi havia arribat en un 127 de tres portes, verd jornaler, parant pel camí per dormir. Qualsevol viatge estava llavors més a prop de la ruta de la seda que de les carreteres que sortien de la capital.

Amb el 127 anaven cada matí d’agost a la platja de Castelldefels, perquè l’aigua d’aquesta zona era més càlida i cobria menys que la del Maresme. D’anar a la Costa Brava, ni parlar-ne. La part de Castelldefels era més proletària. De Badalona cap amunt semblaven platges de pijos. En el 127 anaven el seu pare al volant, la seva mare al seient del costat encenent-li els cigarrets, Kaiser, Rex, 46, darrere la seva germana, la seva àvia i ell, i al maleter el para-sol i la nevera amb els entrepans, Fanta, l’aigua a l’ampolla de gasosa. La Fanta deien que era de taronja, i per això a la seva mare li semblava més natural, més necessària que la Coca-Cola, que a casa seva mai no entrava com no passava res que semblés un caprici. A l’altura del Prat pujaven ràpidament les finestretes del cotxe perquè d’aquelles indústries químiques sortia una ferum immunda, insuportable com la calor i la recocció que patien amb les finestres pujades durant aquest tram. De sobte hi va haver un estiu, el de 1980, quan van fer a la tele La velada en Benicarló, segons el llibre de Manuel Azaña, que va aparèixer a la guantera del cotxe un casset amb La Internacional, i així, a tot volum, l’anaven taral·lejant mentre anaven i venien de Castelldefels.

Les seves vacances eren això, i també eren l’esquena llardosa de Nivea, i dutxar-se en tornar per treure’s la platja de sobre, i a la tarda córrer pels carrers amb els gossos que es feien amics seus. Després ha fet una altra tipus de vacances i ha vist més món del que van veure els seus pares en tota la seva vida, i els seus nebots des de petits han trepitjat més món que ell. Però amb tot aquest món vist, creu que ni els seus nebots ni ell tenen més coneixement de la vida del que tenien els seus avis.