La presència del meló (llat., Cucuminis meló; cast., melón) a taula és molt antiga. És una fruita mil·lenària que és originària del sud d’Àfrica. Durant el segle I va arribar al sud d’Itàlia, on es consumia en forma d’amanida amb pebre i vinagre. El meló de llavors era diferent, ja que era més petit i tenia un gust semblant al del cogombre. Llavors va arribar a Espanya, on el meló va anar guanyant volum i un gust més dolç, i va passar a ser considerat una fruita.

El seu gust saborós i refrescant ja fou apreciat pels egipcis, grecs i romans, car en saberen observar la seva capacitat depuradora dels ronyons. A més, la menja del meló és un bon ajut per prevenir l’estrenyiment, ja que la polpa del meló hidrata els intestins i amb el seu gust, dolç i fresc, contribueix a eliminar la set.

El meló, segons estudis recents, és una de les fruites que conté més quantitat d’aigua -segons la varietat, pot arribar a un noranta per cent!-i, alhora, gairebé no té greixos, mentre que aporta nombroses vitamines i també potassi, ferro i magnesi. És una fruita recomanable per als que sofreixen insuficiència renal, infeccions urinàries i excés d’àcid úric.

Encara que l’època de l’any dels melons és a partir de la primavera-estiu, avui es disposa de melons tot l’any i el grau de maduresa el podem saber per l’olor. Si l’olor que fa és dolça i refinada és que és madur. Quan és molt madur, sol cedir a la pressió que fem a les puntes. Una altra manera de saber si són massa madurs i ja estan passats és agitar el meló a prop de l’orella per si se sent el soroll de les llavors i del suc. Igualment, a l’obrir-lo, la polpa sembla com si estigués gelada i es veu trencada. I pica a la llengua.

Els antics monjos hortolans dels convents caputxins, a propòsit del conreu dels melons, afirmaven que les meloneres (els meloners) demanen aigua i un lloc solellós, de tal manera que “los melons volen aire i lloc calent. Se sembran al mars y se cultivan com les carabasses y carbassons. Volen aigua, menos quan volen comensar a madurar perquè sian bons. En cada planta no se deixan més que dos o tres. Abans de sembrar-se se posan les llavors en remull, dos o tres dies, ab alguna aigua o licor dols, ab llet, mel y aixís són dolsos. Seran dolsos y olorosos posant les llavors entre roses secas y sembrant-ho tot junt. Lo meló se deu cullir quan comensa a fer olor, i quan la cua senyala voler saltar” (BCH, Lo jardiner hortolà, VI-5).

Els melons es conserven durant uns quants dies a la nevera. Quan ja s’han obert, val més guardar-los al frigorífic tapats amb paper transparent. També es poden congelar.

A més a més de poder-los consumir frescos, es poden menjar en forma de compota, de iogurts, de melmelada, de gaspatxo, etc. També es fan servir per elaborar-ne sopes. Es combina perfectament amb pernil o amb altres fruites.

Hi ha un adagi català que diu: “l’arròs, el préssec i el meló demanen un vi felló”, és a dir, reclamen un vi una mica més fort per tal d’afavorir-ne la digestió. En tot cas, per evitar que el meló resulti indigest, cosa que no fem la majoria de vegades, es recomana menjar-lo abans, o encara millor, fora dels àpats, car menjar-lo a guisa de postres, després d’un bon àpat, el meló engoleix els sucs gàstrics produint un cert estancament en l’estómac; d’aquí aquell altre adagi que diu: “El meló és or al matí, al migdia plata i al vespre mata...” Però jo, soc tossut, ho continuaré fent com ho feien els meus pares, després de dinar, sobretot.