Estiu, 1988: Amb quatre mesos trepitjo- és un dir- per primera vegada el poble dels meus avis, el que sempre anomenarem el poble, i continuo estiuejant cada any al mateix lloc, ara amb els meus pares i els meus avis, i sempre amb la meva besàvia davant la màquina de cosir Alfa, la qual fa temps que espera en el saló perquè continuï cosint, fent moure el pedal sense motor. Però el silenci s’ha imposat. Amb l’àvia anava a buscar els ous durant tres, quatre, cinc anys, al galliner, i jo darrere d’ella, perquè els galls -ferotges- no em picotegessin, i ella, poc mes alta que jo, encorbada i valenta, els espantava per fer-nos pas.

Estiu, 1997: Hem deixat d’estiuejar al poble, perquè l’àvia, la meva besàvia, ha mort, i durant alguns anys no volem molestar -aquest verb utilitzat en les famílies que no accepten la cortesia de germanes i parents- i, per això, no anem al mateix lloc, amb la mateixa gent, a fer cada any les mateixes coses: aprendre a viure sense dutxa, sense rentadora, amb gallines, amb un pati que cal regar cada vespre perquè la calor no asfixiï.

Estiu, 2000: Els meus avis s’han comprat un pis al poble i hi tornem a estiuejar.

Estius, 2013, 2014, 2015. Agafo un tren, hi vaig sol, el poble, el pis dels meus avis, una tauleta a la meva habitació per escriure una estona tots els matins, després d’esmorzar. Amb avis, sense avis, conec la resta del poble perquè ja no em limito a anar rere l’àvia, és el mateix lloc amb gent diferent.

Escric disciplinadament, llegeixo i escric, després d’esmorzar. Em banyo al riu, busco l’ombra de cada carrer, aprenc itineraris, recorro pobles que no havia vist mai. Faig fotografies, faig un passeig cap al tard quan el sol ja no pica, descanso.

Estiu, 2016: Compren la casa de l’àvia, ja no pertany a la família. Ja no tornaré a veure-la. Ja no continuaré heretant quadres ni tapets ni llibres, fotos i estampes de recordatoris de familiars i amics.

Estius, 2016, 2017: Uns emmalalteixen, d’altres envelleixen. I jo continuo fent fotos, per si és l’últim any d’algun d’ells, dels del poble.

Estiu, 2018: El primer que faltes iaio, ets tu. Qui ho havia de dir.