És de sobres conegut que no sempre hem tingut tanta devoció per prendre el sol. Els nostres pares, avis, besavis... el prenien per força treballant de sol a sol al camp. Llavors no era moda estar moreno. Diuen que la culpa és de la dissenyadora Coco Chanel, que fa cosa d’un segle més o menys, va posar de moda el bronzejat arran dels creuers que feia pel Mediterrani. A partir d’aquell moment es va associar la morenor amb un estil de vida saludable.

Allò va suposar un canvi radical de paradigma, perquè durant molts segles mantenir la pell blanca era signe de distinció. Al Japó les dones es maquillaven amb cosmètics per emblanquinar-se el rostre, igual que passava entre les aristòcrates europees de l’edat mitjana i moderna. Però és que fins i tot a l’Egipte dels faraons van buscar la manera de no bronzejar-se. Allà feien servir preparats a base d’arròs, tramussos i gessamí. Aquesta combinació ajuda a absorbir la radiació ultraviolada i a aclarir la pell.

Inicialment, els humans no necessitaven potingues per protegir-se perquè els avantpassats de l’Homo sapiens, originaris de l’Àfrica, tenien la pell fosca gràcies a la melamina natural i això evitava cremades a la pell. Després, amb les migracions cap al nord i la disminució a l’exposició solar, els humans es van anar empal·lidint.

No va ser fins a les darreries del segle XVIII i principis del segle XIX que els metges van començar a investigar els efectes que causava l’astre rei a la nostra pell. El 1798, l’anglès Robert Willan, considerat el pare de la dermatologia moderna, va descriure malalties relacionades amb la sensibilitat a la llum solar i tres anys després l’alemany Johann Wilhelm Ritter va descobrir l’existència dels rajos ultraviolats (UV. A partir d’aquí altres facultatius van seguir aprofundint en aquell camp; per exemple, el britànic Everard Home, el 1820, va demostrar que la pigmentació de l’epidermis té efectes protectors i que un augment de l’exposició a la llum l’enfosqueix.

Casualment o no, les primeres veus alertant dels perills d’una excessiva exposició solar van arribar del nord. El suec Erik Johan Windmark, el 1889, va relacionar la radiació dels rajos UV amb les cremades i dos anys més tard l’alemany Hammer va teoritzar sobre la necessitat d’utilitzar algun tipus de protector solar químic per evitar-les.

El doctor G. M. Findlay mitjançant un experiment amb ratolins demostrava que existia un vincle directe entre el càncer de pell i l’increment de les radiacions UV. Així, entre la moda que marcava tendència Coco Chanel i la prevenció mèdica, van aparèixer les primeres cremes. El 1935, Eugène Schueler, fundador de L’Oréal, va elaborar i comercialitzar un oli bronzejador que accelerava el procés de pigmentació de la pell sense cremar-se, i el 1938, el químic suís Franz Greiter, després d’acabar vermell com una gamba fent alpinisme, va tenir la idea de crear el primer protector solar modern, però va haver d’esperar el final de la Segona Guerra Mundial per comercialitzar-lo. Finalment, el 1946, va llançar la marca Piz Buin, precisament el nom de la muntanya on havia tingut la inspiradora socarrimada.

A partir de llavors, i amb el pas dels anys, l’oferta de protectors solars s’ha anat multiplicant al mateix ritme que ha crescut la consciència entre la població que cal protegir-se a l’hora de prendre el sol, perquè una cosa és tornar bronzejat després de l’estiu i l’altre presentar-se vermell com un tomàquet de gaspatxo o com un pebrot escalivat.