El passat abril de 1925, aquest any ha fet 100 anys, la societat coral, l’Orfeó Català, fundat per Lluís Millet i Amadeu Vives, després d’obtenir un enorme èxit en la seva gira per França i Itàlia, on fins i tot va ser rebut en audiència pel papa Pius XI. El triomf va ser celebrat pels catalanistes, que aquell any estaven patint els pitjors atacs de la dictadura de Primo de Rivera.

La Mancomunitat de Catalunya havia estat suprimida el març d’aquell any; els ajuntaments havien estat substituïts per comissions gestores; la senyera havia estat prohibida, i havia estat vetat l’ús del català en els actes oficials.

Per celebrar l’èxit de l’Orfeó, el FCBarcelona va organitzar un partit d’homenatge al seu camp de les Corts contra el CD Júpiter. El 14 de juny de 1925, l’estadi blaugrana es va omplir amb 14.000 persones.

Abans del partit Barça-Júpiter, la banda de música d’un destacament de l’Armada britànica, que feia dies que estava ancorada al port, va interpretar la Marcha Real espanyola. El públic la va xiular i alguns assistents de la tribuna no es van aixecar dels seus seients. Es van quedar asseguts Joan Gamper, fundador i president del Barça, els dirigents de la Lliga Regionalista Francesc Cambó i Joan Ventosa Calvell. Després de l’himne espanyol, la banda britànica va interpretar God save the King, que sí que es va escoltar en silenci i després va ser ovacionat.

Aquella mateixa nit, el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, i el governador civil de Barcelona, Joaquín Milans del Bosch, es van reunir per adoptar les mesures pertinents. Es va acordar obrir un expedient a l’Orfeó Català i al Barça.

Les activitats de l’Orfeó i el Barça van ser suspeses, i els seus locals, clausurats, tot i que la junta blaugrana va al·legar que no era responsable de l’actitud dels espectadors. Gamper va ser vexat i maltractat. El comandant instructor va informar que el Barça estava presidit per un “estranger” i va proposar “la clausura o dissolució definitiva” del club i l’expulsió d’Espanya del protestant suís Gamper, per haver donat “proves constants de ser desafecte a Espanya”.

Milans del Bosch va declarar a la premsa que el club no havia demanat permís per celebrat els actes i que les seves activitats quedaven suspeses per sis mesos. L’Orfeó va patir un càstig més sever. Se li va imputar una publicació incorrecta a la Revista Musical Catalana i va ser suspès “fins a nova ordre”.

Les sancions van aixecar una onada de solidaritat. La Banca Jover va obrir una subscripció pública per pagar les despeses del Barcelona. L’Orfeó Renaixement de Sants va oferir els seus locals al Català. La policia denunciava ciutadans que portaven al trau l’escut del Barça o les quatre barres. Fins i tot a Madrid es va portar a terme una campanya de solidaritat amb l’Orfeó amb el suport d’intel·lectuals i artistes.

Milans del Bosch, avi de qui va capitanejar el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, va permetre primer que el club reprengués la seva comptabilitat i al final va aixecar la prohibició. Però Gamper va haver d’abandonar la presidència. Es va exiliar durant un temps i, quan va tornar, no era el mateix. Víctima d’una depressió, aclaparat pels problemes de la seva empresa, va abandonar la junta directiva. Es va suïcidar uns anys després.

La junta del Barça es va reorganitzar i va rebre el suport d’entitats, industrials i importants polítics, inclosos els carlistes. La situació es va anar suavitzant fins que el Nadal del 1925 es van aixecar totes les sancions al Barça. Mig any després dels xiulets.