El poeta Joan Maragall va escriure que el mes d’agost era una migdiada, amb un punt de tristesa. Els seus estius eren molt llargs, de molts fills i grans amics, les muntanyes amb llegenda, les platges mediterrànies –“platja deserta, groga de sol”, boscos i fagedes, els balnearis burgesos. Encara que Maragall no navegava, sempre hi havia veles al vent en el seu horitzó. Mar o muntanya? Poesia i veritat. El perdurable de Joan Maragall és que li importava això, la llum i la veritat. Parlava des d’una Catalunya amarada de ginesta -la ginesta que tant va estimar. En aquells estius veia passar una vaca cega, pensava en un futur cant espiritual o se li apareixia el comte Arnau. Estava convençut que una societat ha d’exigir-se ser justa i clara.

Els estius de Maragall eren pudorosos i serens, i alhora de ment sempre apassionada. És la mirada de Maragall, intensa i a la vegada serena, d’ordre burgès i lectura continuada. Cadascun del seus estiuejos tenia diversos paisatges. Va estar a Sant Joan de les Abadesses, també Montserrat, Puigcerdà, La Figueras del Montseny, Camprodon, Olot, Palafrugell, Tona, Castellterçol, entre altres. Sovint prenia aigües termals al balneari de Cauterets, als Pirineus francesos. Va estiuejar amb freqüència a Caldetes, on va tenir notícia de la Setmana Tràgica al juliol de 1909. A Caldetes, feia una vida tranquil·la. Feia classes de repàs als seus fills. Passejava. Segons les cròniques, en aquell Caldetes-Caldetes d’Estrac “ a totes les cases sonava un gramòfon amb la mateixa cançó de moda”. I allà tenim Maragall a la recerca de les coses eternes. L’acompanyaven personatges amb botins blancs, corbata blava amb pintes blanques i barret gris de mitja copa.

Cadascuna de les peces escrites se les considera peces maragallianes perquè totes enalteixen un paisatge, un símbol de l’esperit, la naturalesa viscuda, el mite ancestral. En una fotografia formidable es pot veure Maragall a cavall d’una muntura en una expedició de muntanya, tan distant del Maragall que cada dia controlava el dipòsit d’aigua de casa seva a Barcelona, abans de tocar el piano a la sala d’estar. Després de l’estiueig arribava la tardor i Maragall reiniciava la rutina barcelonina de finals del segle XIX. Era una Barcelona amb barret de palla, a anys llum de la ciutat del segle XXI amb maletes de rodes i visitants pendents del telèfon mòbil.

Anava a l’Ateneu. Feia passejos amb els amics. Era al Liceu -llotja 7 de platea la nit de la bomba anarquista que va matar vint persones.

S’oblida amb freqüència que el poeta Maragall només venia uns pocs centenars de cadascun dels seus llibres, mentre que el Maragall articulista del Diario de Barcelona- el llavors hegemònic Brusi va tenir influència entre els lectors de la nova burgesia. Maragall desestimava el provincianisme barceloní. Encara que avui pocs exemplars dels seus poemes es venen, he de dir que cada vegada trobo en ells, l’esperit maragallià més profund.

A l’estiu i a l’hivern, el contrast entre les litúrgies burgeses i la inquietud de l’esperit fan del temperament de Maragall un enigma inesgotable. Això continua sent un secret però en un mes d’agost tan calorós, la seva poesia ens recorda “fuig dels horitzons mesquins:/ sempre al mar, al gran mar noble; sempre mar endins”.