El carrer Narcís Monturiol és un carrer de Molins de Rei, d’entre els carrers més novells. Situat a la zona propera a la plaça de les Bruixes per un costat i el cementiri per l’altra. És un carrer que no passa, amb confluència amb el carrer de Catalunya i el carrer d’Anna Canalias.

Narcís Monturiol i Estarriol va néixer el 1819 a Figueres. Fill d’un boter, tenia els barrils al cap, va estudiar a la Universitat de Cervera i, segons alguns historiadors, també a Barcelona i Madrid, on hauria seguit classes de Dret. Ell mai va practicar aquesta professió i es defenia a si mateix com a “artista-pintor”, “inventor” o “mecànic”.

Això no li va impedir concebre i dur a terme un gran nombre d’invencions al llarg de la seva vida. Per exemple, va dissenyar un procés per agilitzar la fabricació del paper engomat (com ara els dels segells) mentre ocupava el càrrec de director de la Fábrica Nacional del Sello, a Madrid. Va concebre moltes altres coses, com la seva única patent, tanmateix, que va ser per a una màquina que servia per enrotllar paper per a fer cigarrets...

Abans de formular la idea del submarí, Monturiol ja s’havia fet famós pel seu compromís polític. Fou republicà i més tard es va enamorar del socialisme utòpic. Va sofrir una dura repressió durant l’onada de restauració successiva el 1848. Per aquest motiu, es va exiliar a França i després confinat a Cadaqués. Aquí va començar a donar voltes a la idea de dissenyar un submarí. Segons alguns historiadors (poc probable) és la idea que se li hauria acudit observant els esforços dels pescadors submarins de corall. Dels seus escrits, es desprèn l’atracció que sentia per descobrir un nou món al fons del mar.

El 1858 publicar l’opuscle El Ictíneo o barco-pez, i l’any següent portà a la pràctica el seu projecte amb in assaig reeixit al port de Barcelona amb el vaixell Ictíneo I. Monturiol va ser el primer en dissenyar un submarí en forma d peix, la forma allargada que encara tenen avui aquests vehicles. Així mateix, va proposar el doble casc per resistir la profunditat i el sistema de purificació de l’aire que, en la substància, es fan servir encara avui. Foren tantes les innovacions que, en crear una empresa amb la participació d’alguns amics i d’altres artesans. Finalment, es va fabricar un vaixell de 7 metres propulsats amb la força de la tripulació, que es va submergir a la Barceloneta el setembre de 1859 i va navegar durant més de dues hores. “Ardorosas son mis cuitas,/es ardoroso mi afán,/ para saber que oculta/este misterioso mar”, així s’expressava Narcís Monturiol en una poesia escrita la nit abans de varar l’Ictíneo I, el primer dels seus experiments de navegació submarina.

L’exhibició es va reproduir per la visita de la reina Isabel, el 1860, i gairebé en altres 60 ocasions, fins al 1864, assolint profunditats de fins a 20 metres.

No obstant això, l’administració es va mostrar freda amb l’inventor. El 1864 Monturiol va crear una nova empresa, Navegació e Industria, que va iniciar el disseny d’un segon vaixell. Una de les principals novetats de l’Ictíneo II era la presència d’un motor artificial, que substituïa el moviment de la tripulació. Fins al 2867, l’equip de l’inventor va realitzar diverses proves, aquesta vegada sense èxit, perquè el vaixell era massa lent. Acorralat pels deutes, Monturiol va decidir abandonar aquesta empresa. Durant els dos anys següents va resumir l’experiència en la seva obra mestra, Ensayos sobre el arte de navegar por debajo del agua, que es va publicar l’any 1891, després de la seva mort. Els últims anys, Monturiol recuperà l’activitat política. El 1885 va morir en l’oblit a Sant Martí de Provençals, llavors un poblet separat de Barcelona. Les seves despulles, l’any 1972, foren traslladades a Figueres, la seva ciutat natal. Pocs anys després de la seva mort, l’enginyer de Cartagena Isaac Peral va anunciar la realització de proves d’un submarí amb motor, reconeixent la paternitat de la idea de Monturiol en una carta on expressava la seva admiració per l’investigador de Figueres.