“Ser o no ser”, inspirat en aquesta frase shakespeariana, començo amb el dilema d’obrir o no obrir l’aire condicionat, perquè fa una calor que estavella les pedres, però l’abusiu preu de l’electricitat em frena l’impuls de prémer el botó per escapar-me de l’infern abrasador. Els mals pensaments guanyen.

L’any 1902, l’enginyer americà Willis Haviland Carrier, va començar a treballar per l’empresa Buffalo Forge, que venia ventiladors, bombes de vapor i estufes d’aire calent. Un dels seus clients era una important impremta de Nova York, que els va encarregar un sistema per evitar que la calor i la humitat impedissin l’assecat de la tinta en el paper durant els processos d’impressió.

Carrier va ser qui va trobar la solució al problema. Un vespre, tot caminant per una andana de l’estació de trens de Pittsburgh, es va inspirar en la boira que feia. Es va adonar que fent passar l’aire per l’aigua podia crear boira i, per tant, controlar la humitat ambiental. Així, després d’uns mesos de pensar-hi, va dissenyar una màquina capaç de regular la temperatura i la humitat. Allò va ser el primer pas de l’aire condicionat, que va anar millorant amb el pas dels anys. Es va establir pel seu compte i fundà la seva pròpia empresa.

De fet, totes les civilitzacions antigues ja havien desenvolupat i utilitzat solucions passives per mantenir la frescor dels llocs. Després, a partir del segle XVI, diversos científics van començar a especular amb possibles solucions actives, que van ser materialitzables quan al segle XX va arribar l’electricitat. Ja no es depenia de la llum solar, però al mateix temps ja es podien desenvolupar màquines impensables fins llavors, com ara les que va començar a dissenyar Cartier.

L’aire condicionat va canviar la societat i la manera que la gent passava el seu temps d’oci. De cop, llocs com els centres comercials, els cinemes o els teatres es van convertir en oasis de la canícula.

De mica en mica els aparells d’aire condicionat es van anar escampant com una taca d’oli, primer pels Estats Units i després per altres indrets del món.

Ara bé, Carrier no és l’únic protagonista d’aquesta història. N’hi ha un altre molt oblidat malgrat ser vital: Frederic McKinley Jones, un mecànic autodidacta nascut a Ohio, que el 1938 va ser capaç de dissenyar un sistema portàtil d’aire condicionat per a vehicles. Aquell invent va ser crucial durant la Segona Guerra Mundial, perquè gracies a això es podia transportar menjar fresc a les tropes i proporcionar-los medicines i reserves de sang, mantenint-ho tot a la temperatura de conservació òptima. Després del conflicte, aquells aparells es van començar a instal·lar als vehicles de transport civils i això va revolucionar el món de la logística.

A diferència de Carrier, Jones no va veure reconeguda la seva feina en vida i no va ser fins el 1991 -quan ja feia trenta anys que era mort- que se li va concedir la Medalla Nacional de la Tecnologia dels EUA a títol pòstum.

Igual que passa amb les grans obres, els personatges secundaris són imprescindibles perquè les històries funcionin, encara que moltes vegades queden fora de la història i del treball que han fet, quedant la fotografia per a tots aquells que, gràcies als secundaris, es vanaglorien a l’hora d’atribuir-se la paternitat, sense haver-se embrutat ni les mans ni les soles de les sabates. Gràcies a Carrier tenim la casa fresca però sense Jones no podríem gaudir d’un bon gelat. El treball obscur i en segona línia, al llarg dels segles, sempre ha estat silenciat en favors dels que tenen poder.