Cau la llum daurada damunt del seu rostre impàvid. És curiós com els lligams se li trencaren i no se n’ha adonat fins passat un temps... i llavors veu que el van marcar com un segell.

Vol oblidar-se’n. I diu: “No passa res, me’n sortiré. Però una veu surt del cervell i li diu: “Això ja està, això s’ha acabat”. Campanades tristes, campanades de mort.

I ara, ha passat un altre Sant Joan per cremar més records, una altra nit per fer fogueres. De vegades, deixa anar una queixa morta. Allò que primer fou foc, ara esdevé cendres i després ... pols.

Tingué un temps per néixer i un temps, ara, per morir. Ell tenia un paisatge, es va trencar. Ell tenia un amor. Ell tenia un rellotge, se li va aturar. Ell tenia memòria i l’està perdent. Desitjaria que la vida quedés per sempre incòlume en el record com a monument al temps que passà. Per molt que, de vegades, qui hagi passat... hagi estat ell.

Queda mirant el no-res, mentre el vent belluga la roba estesa del terrat veí.

Ha deixat moltes coses enrere. I ha arribat a la conclusió que no hi havia remei. Es diu coses que són veritat per amagar precisament la veritat de les coses.

Ara, en el seu pessimista examen de consciència, veu que tota la seva vida ha estat un dilema. Sospesar pros i contres. Els blancs i els negres. La infinitat de matisos de grisos. Preguntes i més preguntes. Vivències i més vivències. Sensacions i opinions. I després, la tria. Però, com s’ha equivocat!

No li havia agradat la gent que sempre el jutjava... No li havia agradat la gent que sempre l’imputava. I no havia suportat mai la gent que sempre l’aconsellava.

D’aquella època encara conserva dins la memòria una fotografia que, disparada en blanc i negre, va anar adquirint un color sèpia mitjançant l’alquímia, la pàtina del temps. Desitjaria que aquell paisatge quedés sempre incòlume, com un homenatge al temps que sempre passa, per molt que a vegades, qui hagi passat hagi estat ell.

La llum daurada del record s’esvaeix i el paisatge es dilueix en l’infinit.

Ha deixat tantes coses enrere. I per molt esforç que hagi fet, ha vist com costava recuperar-les. A vegades, impossible. Ha arribat a pensar que no hi havia remei. I s’ho justifica dient coses que són veritat per amagar precisament la veritat de les coses.

Negra nit a través de la finestra. S’aixeca i es recolza sobre l’ampit. Una llum gairebé plena il·lumina els terrats i les teulades. Compta les campanades de la llunyana església. Sensació d’orfenesa i de tristesa.

Hi ha tantes coses per guardar de la seva vida. Encara, inútilment, les busca sense voler creure que són coses perdudes d’altres temps.

Aquella felicitat no podia ser eterna perquè si així hagués estat no sabria ara la seva veritable dimensió. Ho argumenta des d’aquella finestra mirant la nit, mentre aquesta va caient.

Podria mentir-se, però les coses sempre indiquen allò que la ment vol amagar. Són proves irrefutables d’uns fets inexplicables.

Es veu el cos lleugerament deformat per l’edat davant el vidres de la finestra que fan de mirall on l’enemic del temps va col·locant en el seu camí.

La seva memòria es va perdent en l’infinit fosc com la nit. La seva vida es degrada per minuts. Ja no té prou forces per crear la memòria de la memòria. Ha arribat tard per recordar allò que realment vol recordar perquè ha arribat el seu moment en què ja no li caben més records als dipòsits del record.

Fins i tot dubta d’aquella finestra per on veu sortir el sol que, al mateix temps, veu pondre’s el sol. Serà només un miratge?

Té la sensació d’haver-ho perdut tot. Fins i tot l’aigua que raja per l’aixeta sembla repetir-li incessantment:

-¿Per què no te’n vas? ¿per què no te’n vas?

I amb un cop sec: la porta tancada.