La catalana Isabel Rosique tenia 12 anys. Amb prou feines el nas li sortia per la borda, aquell dia històric en que el vapor Sinaia va arribar a Veracruz (Mèxic) el 13 de juny de 1939, el proper divendres en farà 86 anys. “Va se molt emocionant”, recordava. Més de 20.000 persones van sortir a rebre i victorejar els 1.681 refugiats que formaven el primer gran, heterogeni i emblemàtic grup d’exiliats espanyols que injectarien nova sang a Mèxic.

No sabien llavors ni que les truites de blat de moro són allí el pa de cada dia. Així que els va semblar el súmmm de l’anhelada llibertat, o els va fer “rascar-se el cap”, aquella pancarta que deia: “El Sindicato de Tortilleras de Veracruz saluda a los heroicos defensores de la República Española”.

El franquisme amb els caíns sempiterns els van arrencar de tot, els van deixar el desterrament. Van sortir dels camps de concentració de França sota les baionetes dels senegalesos. El Mèxic del president Lázaro Cárdenas els obria els braços i a Veracruz hi van arribar després de 18 dies de travessia i, com van dir molts, “es van sentir finalment alliberats”.

A bord, el poeta Pedro Garfias va escriure un poema que encara avui repeteixen els besnets dels exiliats: “Como en otro tiempo por la mar salada te va un río espanyol de sangre roja, de generosa sangre desbordada. Però eres tú esta vez quien nos conquista y para siempre,,¡oh vieja y nueva España!.

El seu pare, l’impressor Bartolomé Rosique, es va embarcar amb la seva família en aquell viatge que va barrejar agricultors, filòsofs, miners, metges, escriptors, paletes i poetes. I nens, dotzenes de nens. Llavors creien que tot era passatger, que un dia podrien reconquistar Espanya.

Però molts, com Bartolomé Rosique, van morir abans que el dictador, Francisco Franco; i molts altres, com la seva dona, no van tornar mai a Espanya. “El meu pare era un catalanista del morro fort” deia Isabel Rosique. Va treballar en una impremta, però aviat “es va ajuntar amb altres refugiats catalans per fundar l’Editorial Interamericana”. I va mantenir el puny alçat.

Isabel va néixer al Torrent de les Flors, al barri barceloní de Gràcia, i que la tasca política del seu pare els va portar a la Seu d’Urgell. Després, la guerra, que va acabar per convertir-la en mexicana. “Em vaig casar amb un mexicà”. Tingué cinc fills, quatre homes i una dona; set néts i dos besnets. “Em vaig adaptar al país. Quan vaig a Espanya trobo a faltar Mèxic. Encara que quan torno d’algun viatge a Barcelona, parlo com a catalana”. Amb el temps, poc venia últimament; ja només hi tenia “algunes nebodes, filles de cosines”:

Quan va fer 50 anys, Isabel estigué a Veracruz “Novament amb molta emoció”. L’estat declarà hostes distingits els ja pocs “supervivents del Sinaia”. Es una placa commemorativa de l’arribada d’aquell vaixell. Per culminar una setmana cultural que, sota el lema Veracruz, porta de la llibertat suposà tot un exercici de rescat de la memòria històrica a base d’unes quantes conferències, taules rodones, exposicions i concerts.

El 1937 havien arribat a Mèxic al voltant de 500 menors. Després van anar arribant molts intel·lectuals. Dos anys més tard, aquell 13 de juny, el Sinaia va atracar al port de Veracruz amb la delegació més emblemàtica de l’exili. Fins al 1942, 17 vaixell més van transportar més de 22.000 republicans espanyols.

Tots repetiran el proper divendres el seu agraïment a Veracruz. Els de Sinaai i els seus descendents, tornaran a dir: “Voliem la llibertat i així va ser”.