Perdre una olla de pressió, pensa, és una cosa dificilíssima, una genialitat. I una cosa a l’abast només d’uns quants poc ordenats. Li costa imaginar quins passos misteriosos i desafortunats cal fer per aconseguir-ho. Però la seva mare ho va fer. De vegades fer les coses malament requereix tan virtuosisme com fer-les bé, i més mèrit. Ni ella ni ells -fills, germans, cunyades, nebots, netes- s’expliquen com es va sostreure el vell i desgastat estri al seu control. ¡Quina meravellosa carambola degué produir-se! Impossible de fantasiejar. Potser és cert que passa -no la seva família, sinó la humanitat sencera- una crisi profunda de la imaginació. A hores d’ara, l’única certesa és que fa tres mesos que busquen l’olla sense resultats. Tres mesos. Estan tan desorientats -afligida només la seva mare- que no poden ni assegurar si tres mesos és molt o poc temps, i si continuaran així durat d’altres tants o més.

L’obsessió amb l’olla de pressió va produir escenes grotesques, com veure algú obrint els armaris, o aixecant el canapè abatible del llit, per assegurar-se que no es trobava allà. Oblidar-se de l’assumpte no seria fàcil. A ell li ocupava massa espai al seu cap. “¿Se sap alguna cosa de l’olla a pressió?” era el segon o tercer comentari més recurrent quan es trobava amb altres familiars. El to anava variant en aquest temps, fins al punt d’instal·lar-se en la conya. Però per arribar aquí, va viure setmanes atrapats en l’estupor. Hi havia una necessitat imperativa de tenir notícies, com si fos qüestió de vida o mort trobar l’olla a pressió per posar-se a cuinat jarret.

Cada familiar va buscar a casa seva. No una vegada, ni dues. I com que continuava sense aparèixer, després arribava la seva mare dient: “Deus tenir-la tu. No t’hi vaig enviar caldo fa poc?”, i es posava a buscar on ja ho havia fet ell. I era estrany, però tampoc així apareixia. La seva mare havia estat sempre la que trobava totes les coses. Tenia aquest superpoders. De sobte, se li havia gastat. Havia perdut el toc.

Dues setmanes després, va haver de venir a Barcelona i caminant per la ciutat, va entrar per un d’aquells carrerons poc transitables, quan va veure un cartell força desgastat que deia: “Oficina d’Objectes....” No es veia ben bé l’últim paraula del cartell. Es va parar i va endevinar amb dificultat quina era la paraula que no es podia llegir bé. Era “Trobats”. Oficina d’Objectes Trobats! Aquell lloc era droga per als ulls. Hi havia de tot i de les coses és estranyes. “Hi havia, per exemple, vuit olles de pressió”. Es va quedar estupefacte uns instants, intentant processar el que acabava de veure. I llavors es va dir amb tota normalitat que no li semblava en absolut estrany que hi hagués vuit olles de pressió en aquella oficina. “Barcelona és un lloc enorme i, davant del que pugui pensar-se, perdre una olla de pressió està a l’ordre del dia”. Al senyor de l’oficina li va explicar com a la seva família n’estaven precisament buscant una, i que el que ell li acabava d’explicar l’insuflava nous ànims, perquè si bé hi havia gent desgraciada que perdia l’olla de pressió, n’hi havia una altra que la trobava. Hi havia esperança. No descartà tornar a Barcelona i buscar-la allà, per comptes del pis de la seva mare i els dels familiars.