Envejo  aquelles persones que tenen la sort de viure prop d’un camp  de cirerers. Després de la florida  d’abril que convertí el camp en un mar de pètals blanc-rosats dignes de veure maduren els fruits vermells que tothom cobeja. Perquè ja estem tips de menjar pomes i taronges, cansats de la monotonia de les fruites d’hivern, i volem canvis vitals, també a l’hora de menjar. Als que ens agraden les cireres, tradició familiar a pagès, hem esperat aquest moment per poder anar a les fires que començaren el mes de maig, de sud a nord per tot Catalunya.

Les cireres tornen a temps. Aquesta fruita viva que ve a culminar la primavera és especialment fràgil. Davant els excessos de la globalització, una conseqüència de la internacionalització dels vegetals i, sobretot, de la mania que tenim de menjar fruita que ve de fora, abans de temps. Pot ser  que fins i tot la paguem més cara, tenint en compte que no sabem si ha passat els mateixos controls fisosanitaris que les fruites produïdes al nostre país. És una forma de comprar força il·lògica: volem fruita de temporada tot l’any i, justament per això, ha d’arribar de lluny, com les cireres que a l’hivern vénen de Xile.

Una realitat actual, encara que comprar fruits exòtics ja no estigui tant de moda i cada dia hi hagi més gent que, obligada per la crisi o conscienciada sobre el tema, demani “fruita del temps i de proximitat”. De tota manera, tinc la sensació que una part important de consumidors segueix demanant fruites tropicals i varietats primerenques quan no toca.. En fi, cal  que les administracions facin molta  pedagogia en aquest sentit. Malgrat tot, les cireres perduren.

I com sempre, jo em quedo amb la poètica que ens inspira aquesta fruita que arriba per culminar la primavera i que ens serveix de revulsiu contra la rutina, com l’esperit rebel de la protagonista d’El temps de les cireres, de Montserrat Roig, Natàlia Miralpeix, o els personatges familiars  de L’hort dels cirerers, d’Anton Txèkhov. O el vell d’El gust de les cireres que, a la pel·lícula de Kiarostami, decideix seguir vivint després d’haver menjat cireres.

A molts de nosaltres, aquesta fruita nova ens retorna a la infantesa, al cirerer d’un camp de casa que creixia al seu aire, sense podar, i  a la fruita que només es deixava abastar pujant per seu tronc o amb una escala alta. Els amants de les cireres continuem frisant per aquest fruit que ens retorna a l’ara i l’aquí. Encara que aquest any no hagi estat propici per a les cireres per la pluja i la poca dolçor. Malgrat les circumstàncies viscudes per un temps meteorològic no gaire favorable, encara estem a temps de tornar-nos a atipar de vida.