Alguns dies queden amortitzats en un minut apoteòsic. Apoteòsic no significa bo, o no necessàriament. En realitat, pot resultar el contrari. Però tampoc canvia gran cosa: continua sent apoteòsic. És igual el que hagi passat abans i el que hagi de venir després: aquell minut cèlebre envia la resta de la jornada al calaix de l’oblit, o dels rebutjos. Podria haver-se estalviat tots els altres minuts, hores, tot i que ningú sabria explicar bé com fer-ho. Algunes vegades  ell no havia de fer res: ho feia un altre en el seu lloc, o les simples circumstàncies. Li regalen l’apoteosi, per dir-ho així, i ell la disfruta  com qui obeeix a un plaer. És el que li va passar fa poc a la seva filla, que sense voler el va deixar en ridícul.

A mitja tarda va anar a recollir-la a l’acadèmia d’anglès, i mentre esperava a la vorera que sortís, se li va acostar un nen de vuit o nou anys. “¿Senyor, em compra una rifa”?, li va preguntar. Ell no creu gaire en els sortejos, menys encara  en la possibilitat que l’afavoreixin, però dir-li una cosa així al nen el deixaria en una posició lletgíssima. Li va  preguntar quan costava la butlleta i li va respondre que dos euros. Fàcil, va pensar, i es va posar la mà a la butxaca per afluixar la mosca. Però abans de palpar-la va endevinar la seva situació: no tenia ni un cèntim. Ho va endevinar perquè és una cosa molt pròpia d’ell sortir de casa amb les butxaques buides, confiat que les eventualitats  se salven ja pagant amb el telèfon. Haver portat diners en efectiu no hauria estat la panacea, també ho confessa, ja que és perfectament capaç de sortir només amb un euro i mig.

“No t’ho creuràs”, li va  explicar, “però no porto diners a sobre”. Va espiar si algun dels adults que hi havia al seu voltant podia ser el pare o la mare del nen i esgrimia el gest d’estar pensant: “Quin miserable”. Llavors va passar una cosa inaudita. Darrere seu hi havia la seva filla Aida, que l’havia sentit dir que no tenia diners. En un intercanvi inesperat de rols, li va dir: “Papa, jo te’n deixo. ¿Quant vols?” Potser es va posar més vermell que en altres ocasions. Va tornar a mirar al voltant. “No, carinyo. Deixa-ho. Són els teus diners”, va dir. I va afegir: “¿Quant tens?” Al final va agafar quatre euros.

El món es va tornar un lloc més divertit després d’aquell minut. Fou un instant apoteòsic aquell en el qual la nena de nou anys el rescatà d’un petit conflicte. El dia es va omplir de cop, quan el normal és que els dies es quedin a mitges, i que amb aquest bagatge es donin per bons. N’hi ha prou amb dir que ahir va encendre el portàtil, va obrir un document de Word, el va batejar amb un nom  ambiciós, com Divendres,  i després de mitja hora pensant en un començament, després d’escriure el títol, el va tancar sense escriure res més, i quan l’ordinador li va preguntar si desitjava guardar els canvis, va clicar “Guardar” i va amortitzar el matí. No hi va haver apoteosi, només escassetat. En canvi després del préstec a l’Aida, tot el que vingués a continuació podria concedir-li el luxe de descartar-lo amb un “Això no”, “Això tampoc”, “Ni boig”, “Ni que em  paguin”, “En una altra vida”.