Gregorio Morán va escriure en una de les seves “Sabatinas intempestivas” a La Vanguardia que “pintar, com escriure, és evocar el goig i l’absència”. Així, avui dia, quan passem per davant de botigues o fins d’antiquaris, parades de brocanters o visitem algun museu i, sense adonar-nos, ens anem impregnant d’aromes, sabors i atmosferes que en altre temps foren compartides amb altres éssers; la memòria ens permet reomplir absències. Les petites bombolles del record, gratificants i invisibles partícules emotives, viatgen pels nostres sentits per omplir-nos d’una espiritualitat tan immensa que transcendeix la mateixa realitat.

Mirar el passat no implica cap nostàlgia si l’únic criteri és recordar agradablement moments i situacions saludables per a la ment i el cos. El passat no és ni millor ni pitjor pel fet de ser-ho. El retrocés de l’home en el medi natural l’ha apartat- per bé- d’aquells estris i instruments que han quedat en desús. Vist amb ulls positius direm que el progrés tecnològic és preferible a les carències i als sofriments viscuts en altres èpoques de la nostra història.

La nostàlgia es converteix en una actitud de resistència quan valora més el passat que el present. La nostàlgia emocional pot ser un fre a l’evolució. Però l’època moderna ens planteja molts dubtes si tot allò que en altre temps fou útil, ara és bandejat, retirat, venut o llançat. Tal vegada moltes d’aquelles coses ens serien encara avui dia útils i potser –serà massa tard- quan volem emprendre un viatge al passat, si no corregim el rumb que ens porta aquesta vida moderna.

Ara bé, pensar que qualsevol temps passat fou millor, és una recepta poc recomanable com defensar que qualsevol novetat és sinònim de superació.

Retornant a les fires d’antiquaris hi veiem marqueteries i telèfons antics, barrejats amb articles de parament i coberteries i vaixelles que van viure festes esplendoroses sobre tovalles de fil. Aquelles culleres, quants anys fa que no han sentit el tacte d’uns llavis? El temps els ha dotat d’una curiosa plusvàlua. Avui són més importants pel seu valor de canvi que pel seu vulgar valor d’ús. No han arribat encara al museu, però fa anys que estan als llimbs on les peces úniques es creuen ennoblir pel mer fet d’haver perdut contacte amb l’ésser humà.

Aquelles soperes no són una peça de porcellana, sinó el mirall d’una infància que potser algun dia va ser feliç. ¿Quin preu té la felicitat quan les coses i nosaltres fa tants anys que ens busquen per tornar a ser nens? A vegades els antiquaris venen diaris antics que parlen –com ara- de guerres i de crims, però la sang seca fins i tot arriba a ser decorativa i en el nostre record fins i tot sembla que qualsevol temps passat va arribar a ser millor que el present.

De la mateixa manera que la nostàlgia del Nadal no fa olor d’encens ni de missa del gall, sinó d’altres olors més civils que sorgeixen de la llenya cremada i de la colònia dels absents, voldria saber quants nadals ens queden i quant falta perquè els estris d’aquesta taula parada formi part del món dels antiquaris. Les peces perduraran, aquelles coses continuaran a la venda i nosaltres, contràriament, som biodegradables.

Però abans que desaparegui la nostra memòria és bo recordar-les. I així ho anem fent amb els nostres escrits i per la ràdio. I sempre que començo a obrir la calefacció perquè el temps fresqueja, beneeixo l’existència de la calefacció, tot recordant la meva infantesa i adolescència quan s’havien d’encendre els brasers, l’estufa i el foc de terra. Avui de brasers n’hi deu haver ben pocs. Però tinc fixada en la memòria aquell braser rodó de la meva infantesa, aquella arrodonida muntanyeta cendrosa on, quan la remenava amb la pala, apareixien una colla de puntets vermellosos, incandescents, i jo m’imaginava que en el paisatge hivernal de la cendra cada punt encès era una minúscula casa...

I també em veig, ara, després de tants anys, assegut al costat de l’estufa rodona de ferro colat, hipnotitzat per la seva finestreta a través de la qual, talment com si fos una pantalla, jo observava les oscil·lacions de les flames, que canviaven tènuement de color, del rogenc al lila.

I el foc a terra. Cap espectacle es pot comparar amb el ball de les flames que produïen aquells tions...

I després, aquelles habitacions tan fredes, gèlides on només el gruix de flassades i la bossa d’aigua calenta ens revenien l’ànim després de despullar-nos i ficar-nos al fred llit.

Es por comprendre, doncs, que jo admiri la calefacció moderna, que per als joves d’avui resulta tan natural com que al vespre es faci fosc o com que després del dilluns vingui el dimarts.

Explicar aquestes experiències resulta molt difícil, a no ser que siguem pedagògics. I això només es podrà fer si visitem els antiquaris i fires de brocanters, però, per sort, tenim museus, on es conserven les eines i els mobles que havien estat tradicionals en aquell món. Museus d’història que recullen objectes de segles enrere. Falten, però, encara més museus amb tot allò que només fa cinquanta anys, i fins i tot trenta, eren d’ús corrent i ara ja no existeixen. No trigarem gaire, potser ja ara, a ensenyar a un nen una cinta de vídeo i no sabrà dir-nos què és. I als museus, cada un d’aquests objecte haurà de dur un rètol explicatiu: “Mosquitera”, “braser”, i fins i tot “agenda de paper”, doncs avui dia ja forma part del mòbil.

Al pas que anem, en els nous museus ja hi haurà un paquet de cigarrets i una pipa amb aquesta explicació: “Objectes que alguns escriptors i artistes supersticiosos creien que afavorien la seva inspiració”. I, naturalment, els de demà –per no dir, ja els nens d’avui- quan vegin una màquina d’escriure com la de Josep Ma Espinàs no creuran possible que s’hi hagi pogut escriure res. On és la pantalla? Amb l’acceleració actual de la substitució d’objectes, els Museus del Passat hauran d’arribar fins abans-d’ahir.