El Canigó, el Pedraforca, el Puigmal, el Matagalls, Montserrat... No cal ser un expert excursionista per conèixer el nom d’aquestes muntanyes. De fet, potser ni tan sols sabríem situar-les totes al mapa, però tot i així som conscients que es tracta de punts emblemàtics de la nostra geografia. I no només de la geografia, sinó també del nostre imaginari col·lectiu, perquè des de fa molts anys a Catalunya l’excursionisme és una activitat arrelada, molt més que una simple activitat física o d’entreteniment, encara que aquestes activitats cada vegada té també més adeptes.

Tot va començar al segle Xix, quan inspirats per Romanticisme, els intel·lectuals i els artistes d’arreu d’Europa van voler apropar-se a la natura. Mentre a Itàlia es va viure Il Risorgimento, aquí hi va haver la Renaixença. Va ser una època en què es van posar en marxa esdeveniments culturals, com els Jocs Florals, per exemple. I en aquest context l’any 1876 es fundà l’Associació Catalana d’Excursions Científiques. Com ens passa sempre, un grup de socis crític va fundar una entitat paral·lela anomenada Associació d’Excursions Catalana. Les dues entitats van estar enfrontades més de deu anys fins que van reconciliar-se el 1890 i aleshores es reunificaren sota un nou nom: CEC (Centre Excursionista de Catalunya) que encara es manté en actiu.

A partir d’aquelles primeres associacions, de mica en mica, arreu es van fundar entitats similars a tot el país i actualment no hi deu haver cap ciutat mitjana o gran sense un centre o una agrupació excursionista. Citarem a Molins de Rei el CEM (Centre Excursionista Molins) i, a la ciutat veïna Sant Feliu de Llobregat AESL (Associació Excursionista Sant Llorenç), com a més properes.

Aquells primers excursionistes es dedicaven a recollir informació de tot el que trobaven, des de llegendes i cançons cantades pels vells de les muntanyes fina a l’art romànic que amagaven oblidades esglésies del Pirineu i que anys després aconseguirien ser declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Anar a la muntanya no era un simple passatemps, era una activitat intel·lectual. Bona prova d’això és que, a cavall entre el vuit-cents i el nou-cents, tots els grans noms de l’art i de la cultura foren excursionistes i alguns feren del paisatge la seva font d’inspiració.

No es pot entendre l’arquitectura d’Antoni Gaudí sens la seva passió pel paisatge i és impossible imaginar que Jacint Verdaguer hagués pogut escriure poemaris colossals com L’Atlàntida i Canigó sense haver trepitjat tots els camins i corriols del Pirineu.

La de Verdaguer no va ser l’única sotana que va fer muntanyisme. N’hi va haver una altra, que malgrat ara ser poc coneguda, a la seva època era molt popular entre els cercles excursionistes. La vestia Norbert Font i Sagué, geòleg, espeleòleg, naturalista, geògraf, sacerdot i escriptor que introduí l’espeleologia a Catalunya. Amb el patrocini del CEC va realitzar una enquesta que li va permetre elaborar el Catàleg espeleològic de Catalunya”. Va ser el pioner que va fer els primers descensos en solitari amb una simple corda per baixar 75 metres de profunditat a una cova del Garraf. En la seva memòria, la Federació Catalana d’Espeleologia atorga cada any el Premi Norbert Font i Sagué als millors treballs espeleològics a Catalunya i a Espanya.

Aquesta és la grandesa de l’excursionisme. Tant si es puja una muntanya o com si se n’explora el seu interior, és una disciplina capaç d’agermanar esport, ciència i art. Tres vèrtexs d’un triangle que els centres i agrupacions excursionistes busquen ser capaços de dibuixar en conjunt per més que ara es lloï tant la ultraespecialització i l’individualisme.