Cardar en el sentit original era el que es feia amb la llana, el cotó, etc. Es pentinava amb la carda per poder-la crespar, arrissar, esponjar perquè quedés tova i tingués més volum. Així, quan s’havia de refer un matalàs el matalasser en aquells anys desatapeïa la fibra amb dues vares, fins que recuperava l’esponjositat.

També, a part del matalasser hi havia un altre ofici relacionat amb la llana: l’ofici de filadora, que estava molt arrelat al camp català.

Les prospeccions arqueològiques en jaciments prehistòrics indiquen que en el període neolític ja es van desenvolupar tècniques rudimentàries per filar la llana, el lli i altres fibres vegetals amb l’ajuda d’una mena de fus, barreta rodona de fusta que servia per a torçar el fil i enrotllar-lo a mesura que es forma. El teler, que permetia entrellaçar els fils, va arribar més tard, però és igualment antic: hi ha constància que ja s’utilitzava ara fa més de cinc mil anys. Recordem les fàbriques tèxtils de Molins de Rei amb els seus telers manuals i després ja industrials. Entre 1914 i 1936 tingué lloc la gran expansió industrial tèxtil a Molins de Rei. Es mantingueren funcionant les empreses antigues i se’n crearen de noves: ca n’Iborra, can Balanzó, can Coll, can Malvehy, can Samaranch, can Torre Balari, Ferrer i Mora i altres, les quals esdevindrien capdavanteres de la indústria local (He de dir que amb tantes fàbriques no s’ha conservat per al record cap teler físic, Només una fotografia al pis de la biblioteca. Quina desídia sobre el patrimoni tèxtil local).

Al Museu Municipal de Molins de Rei, carrer pintor Fortuny, 55 hi podem trobar, entre altres coses, teixits reproduint retrats, imatges i obres pictòriques, filoses, llançadores per a teixir a mà, antigues vestimentes femenines i una àmplia mostra de teixit espolinat, un teixit especial de trames diferents a la general que es feia per imitar els efectes del brodat.

Fins ben entrada l’època industrial, el procés de fabricació de fil era completament manual. Eren les dones les que s’encarregaven de la filatura en els moments lliures que encadenaven les tasques del camp i de la llar. Sovint, amb elles, també hi treballaven els nens.

A Catalunya, fins l’arribada del cotó d’Amèrica, la llana era la matèria tèxtil més comuna, més a l’abast. I és que a les zones rurals qui més qui menys disposava d’un ramat d’ovelles. La llana que se n’extreia servia per teixir tant les peces de roba de vestir (mitjons i jerseis, faldilles) com els complements per a la llar, és a dir, mantes, matalassos i coixins.

Ara bé, fins a arribar al fil, el pelatge que s’obtenia d’esquilar les ovelles requeria un laboriós procés de transformació. Primer calia rentar la llana per obtenir-ne fibres fines i esponjoses. Les filadores cardaven la llana -la pentinaven per poder-la treballar millor- amb la carda (originàriament es feia servir el fruit d’una planta anomenada cardó o cardot que tenia forma de pinya amb punxes), i d’aquesta forma es féu una eina eriçada de punxes. Finalment cargolaven les fibres a l’extrem d’una filosa i amb els dits l’estiraven per obtenir-ne un fil uniforme que anaven enrotllant al voltant d’una vara de fusta anomenada fus.

El fil resultant, que es podia tenyir per obtenir llana de diferents colors, ja era prou llarg i resistent per poder teixir. És cert que el procés de filar es va mecanitzar amb la industrialització. Anteriorment, però, ja existien aparells de funcionament manual més o menys complexos que facilitaven la feina de les filadores. A l’edat mitjana, per exemple, va aparèixer la roda de filar. Estava formada per una roda que feia girar el fus a gran velocitat i enrotllava el fil amb facilitat.

El 1764 es va presentar la primera filadora mecànica, l’anomenada Spinning-jenny, que permetia a un sol operari accionar setze fusos alhora, com recordaran les persones que treballaven en les esmentades fàbriques de Molins de Rei. I amb la consolidació de les primeres fàbriques tèxtils, l’ofici de de la filadora va esdevenir gairebé testimonial.

Antoni M. Alcover, escriptor mallorquí, va convertir la lletra d’aquesta poesia Labalenguera filadora, en l’himne de Mallorca (Illes Balears) i que tan bé canta Maria del Mar Bonet:

“La balenguera misteriosa, / com una aranya d’art subtil, / buida que buida sa filosa, / de nostra vida treu el fil.”

Són moltes les dites i frases fetes amb la paraula cardar en el sentit original. N’esmentarem unes poques:

• Els uns s’emporten la fama i els altres carden la llana.
• M’han cardat la cartera.
• Et cardaré un mastegot que veuràs.
• L’empresa està cardada; no sé si se’n sortirà.

I l’última: “que ben cardada vas, nena”. Així ho diuen a una noia a València, quan va ben pentinada. No sigueu malpensats!