Encara que moltes vegades de forma inconscient, l’imaginari popular és ple de referències a la professió de matalasser. Entre d’altres, els seguidors de l’Atlético de Madrid i els castellers de la colla dels Xiquets de Tarragona són coneguts amb aquest sobrenom. Les ratlles blanques combinades amb un altre color condueixen invariablement als matalassos però... Què en sabem, dels matalassers, a banda de l’estètica dels seus productes?

La primera particularitat és que, malgrat que les ratlles eren l’estampat més comú, no era ni de bon tros l’únic que s’utilitzava per guarnir el descans dels nostres avis, pares i també de nosaltres. Abans hi havia teles molt més maques i el matalàs tradicional era de llana i fil, aquell que ens abraçava quan dormíem. Ara està fet de molts materials, entre altres d’escumes i làtex.

Colors, figures geomètriques i formes vegetals integraven el mostrari, però la demanda va reduir les opcions. És gairebé impossible trobar una empresa dedicada a fabricar teles per a matalassos de llana, amb una varietat cromàtica també limitada: marró, verd i blau.

L’elaboració d’un matalàs tradicional consisteix en cardar la llana, omplir amb ella la tela i cosir-la. Cada tres o quatre anys, però, el matalàs s’havia de descosir, treure la llana per desatapeir-la i tornar a omplir la mateixa tela, netejada.

Tradicionalment, les mateixes clientes eren qui descosien i rentaven la tela, escampant la llana al terrat o lloc ventilat perquè el matalasser la tingués preparada. En arribar aquest, s’hi dedicava durant unes hores a desatapeir la fibra amb dues vares de fusta, fins que recuperava l’esponjositat. Després omplia de nou la tela, repartint-la bé perquè no s’hi fessin bonys, i cosia amb tres agulles diferents. Amb la primera, la de cloure, tancava les vores de la tela perquè no s’hi sortís la llana. Amb la segona, la de passar vetes, passava diverses fileres de cintes entre la llana, perquè aquesta no es bellugués. I finalment, amb la tercera agulla feia el borlet, una vorera de fil ornamental pels costats i que diferenciava el matalàs anglès del senzill, que no tenia cap ornamentació.

Avui dia, la demanda d’aquests matalassos ha minvat, però es manté constant i fins i tot comença a viure un petit repunt. Són persones grans, però també joves que es compren matalassos de llana perquè els atreuen els productes naturals. Hi ha metges que els recomanen perquè regulen la temperatura corporal i s’adapten millor al cos.

A principis del segle XIX va arribar de França una màquina de fusta amb aspes i un motor que tenia 2 cavalls que feia la mateixa feina, però en cinc minuts en lloc de dues hores.

Abans les clientes es miraven molt el cosit final, i si les ratlles no quedaven alineades, retreien al matalasser que els hi havia fet un cul de gallina. El fil, que abans era d’espart i es trencava més fàcilment, s’ha canviat per un de nylon i encerat que és més resistent i desgasta menys la tela. També s’incorporaren anys després els ullets a la tela (forats amb una vora metàl·lica), per tal que el fil no esquinci el teixit.

Consultant el llibre l’Abans de Molins de Rei, he trobat el nom d’alguns matalasser, no sé si n’hi havia més:

• A la carretera, cal Casain, basters i matalassers, direcció al Pont.
• Direcció a Barcelona, ca la Bosca, que després fou cal Banya.
• Al carrer Major, cal Montoliu i més cap aquí, fins fa uns anys, cal Vila (aquest encara el recordo).