La Joventut Catòlica i el dipòsit d’aigua

L’entitat va néixer l’any 1879 sorgida d’un grup de pares d’una escola dominical. Es va consolidar ràpidament i va arribar a formar moltes seccions: l’Orfeó Pàtria, sota les ordres del mestre i músic Miquel Blanc; els Pomells de Joventut (ideats per Folch i Torres), fins i tot inscrits amb el número 1; l’Esbart Dansaire i el grup de teatre, que va posar en escena la representació dels Pastorets, de Frederic Soler “Pitarra”, ja a finals del segle XIX. Fins a l’any 1879 l’entitat estava al carrer Sant Miquel.

L’Orfeó Pàtria, fou fundat el 1911, com a resultat de la fusió dels grups corals de la Joventut Catòlica i del Centre Catalanista. El formaven nois i noies que assajaven per separat per influència religiosa.. L’any 1914 es va beneir la senyera i es va estrenar l’Himne a la Senyera, compost pel Mestre Blanch, director del grup fins a la Guerra Civil. L’any 1927, un grup de socis de la Joventut Catòlica creà l’esbart dansaire que nasqué com una delegació local de l’Esbart Folklòric de Catalunya.

La Joventut, com les altres societats de la vila, tenia equip de futbol, el Joventut esportiva, que va formar-se cap al 1925. L’equip va jugar fins a mitjans anys cinquanta del segle passat, moment en què, juntament amb el Molinense, del Foment, van deixar lloc al CD Molins de Rei.

A partir de l’any 1952, i durant diversos anys, la Joventut Catòlica organitzà el Concurs de Sardanes. L’antic camp de futbol era el lloc on se celebrava el concurs amb una bona munió de colles sardanistes. Actualment en el terreny que ocupava el camp de futbol hi ha el pavelló poliesportiu.

El desaparegut dipòsit d’aigua, figura emblemàtica de Molins de Rei, estava situat a l’actual encreuament entre els carrers de l’Onze de Setembre i del Mestre Blanch. El dipòsit, construït el 1924, es va haver de substituir el 1942 per un altre de més capacitat, proveïa d’aigua potable a la part alta de la població. Va ser un símbol notori de la silueta urbana de la vila fins al 1977. Prop d’ell hi havia dues torres: la torre Madorell (avui desapareguda) i la torre Montan o Villa Dominga, casa d’estiueig, construïda el 1905, encara avui en peu i habitada.

El dipòsit era situat al punt més alt d’un turó que a partir del 1910 es va urbanitzar el carrer del Progrés, ara, de l’Onze de Setembre. En aquest carrer es poden veure algunes cases que encara conserven elements modernistes, com la ceràmica i els esgrafiats, però prenen ja un caire típicament noucentista.

Un dels carrers que creuen encara l’Onze de Setembre, el carrer Montserrat fou degut a l’obertura del poble cap a la muntanya. Això va comportar un nou projecte d’eixample de la vila amb nous carrers a partir del 1920. La part alta de Molins de Rei va ser escollida per famílies residents a Barcelona per edificar-hi les seves torres.