Aquell any havia estat per a ella any d’aniversaris. Feia 30 anys que s’havia graduat, 30 anys que havia escrit el primer recull de contes i 30 anys que havia mort el seu pare. Ella havia trobat la que seria la seva professió definitiva i va perdre la persona més important. Tot va passar en pocs mesos.

El seu pare era un home molt humà, actiu, càlid, afectuós, sensible, intel·ligent, intuïtiu, optimista, amb molta personalitat, amb voluntat per emprendre i mobilitzar les voluntats dels altres. Creia en la política i, tot que els seus principis progressistes eren ferms, era conciliador i s’interessava sincerament per altres punts de vista. Era a més ben plantat i alegre, amb un do de gents que la feia sentir que no era només seu, sinó que havia de compartir-lo. També era perfeccionista i exigent amb si mateix i amb els fills. La vida familiar girava entorn d’ell. Quan el jove doctor de capçalera els va comunicar amb el rostre desencaixat que havia mort, la seva reacció va ser desesperada. Li va dir mentider. Després va plorar i va preguntar que què seria d’ells. La seva absència va omplir la casa.

Anys enrere ocasionalment havia somiat que el seu pare moria. Un malson anguniós que temia més que cap altra cosa. Quan era encara més petita, li havia demanat que es tragués una assegurança de vida, convençuda pels anuncis de la tele que qui pagava una pòlissa, de gran viuria millor i tindria una mort més plàcida. Tenia 8 anys! Ja de gran, que els pares podien morir era una cosa que tenia present ja que l’ombra del seu avi, el pare del seu pare, un altre home, pel que li explicaven, de personalitat devastadora, marcava el relat familiar. Va morir sis anys abans que ella naixés. El seu pare en tenia 17. L’absència del seu pare sempre estava en ell.

Aquell 21 de desembre, quan l’infart va fulminar el seu pare amb 51 anys, el dolor va ser similar al dels seus malsons, només que molt més llarg. Tant, que fins al dia d’avui l’acompanya. La vida del seu pare, si no hagués perdut el seu, hauria estat molt diferent. La seva, també. No ha tingut el seu consell, ni el seu suport, ni la seva guia, ni aquest afecte i aquesta mirada seva, que la feien sentir valuosa.

Un any abans s’havia matriculat a la Universitat sense fe, moguda per la curiositat i empesa per la seva mare, que s’imagina, veia que no s’assentava en cap feina. No havia escrit mai ni un conte ni un poema. Únicament les redaccions de l’escola i una entusiasta correspondència des dels seus esporàdics viatges d’estudis. Emular l’ofici del seu pare, fer pel·lícules, li semblava assumpte complicadíssim per al qual no es veia dotada. Amb tot, va acabar el curs i va continuar escrivint. Sentia una connexió entre els estudis de la seva carrera de Filologia Clàssica i el pensament cinematogràfic. A més, escriure sobre d’altres, posar-se als caps dels personatges, crear conductes de ficció li permetia fer rellevant el seu, amagant-se més que mostrar-se.

Quan el seu pare es va sentir malament, estava al seu despatx imprimint els guions que havia escrit per una segona part d’una sèrie. Volia deixar-los entregats abans de la nit de Nadal. Els van trobar sobre la seva taula per enquadernar. Segurament va postergar anar al metge per concloure aquesta tasca. Ara bé, el que més haurien desitjar trobar, la seva veu, la seva experiència, els seus pensaments, no era enlloc. El seu pare no escrivia en primera persona.

Pensa en això quan llegeix un discurs sobre com és de difícil escriure d’un mateix malgrat que sembli tan senzill, i com de més fàcil és parlar a través de la ficció. Pensa que si escrigués les seves memòries hauria de titular-les No me’n recordo de res, perquè per desgràcia no reté detalls de cap episodi de la seva vida. Però mira que disfruta i li completa llegir memòries d’altres autors sobre temes diversos, perquè quan no pot o no sap parlar de la seva veritat en primera persona, la salva aferrant-se en el fet que d’altres recordin la seva per a ella.