El 4 de setembre de 2016, un dia abans del 19è aniversari de la seva mort, el papa Francesc canonitzà a Teresa de Calcuta, la santa més popular dels temps actuals. Abans la religiosa havia estat beatificada per Joan Pau II (també santificat) el 2003.

Anjëzë Gomxhe Bojaxhiu (Agnes Gonxha Bojaxhiu) va néixer a Skopje, avui capital de Macedònia, l’any 1910, encara dins de l’imperi turc. Pertanyia a una família d’ètnia albanesa i confessió catòlica, enmig d’una regió majoritàriament de llengua eslava i confessió ortodoxa i dins d’un imperi oficialment de llengua turca i de religió musulmana.

Des de ben jove es va sentir cridada a ser missionera i amb divuit anys va abandonar Skopje, on no tornaria mai més, i se’n va anar a Irlanda per ingressar a la Congregació de Nostra Senyora de Loreto. Així que va fer els vots va ser enviada a l’Índia, concretament a Calcuta, la capital de Bengala. Al gran país asiàtic durant vint anys es va dedicar com a religiosa a l’atenció als pobres, però sobretot va exercir de professora. Davant de la immensa pobresa que veia es va sentir cridada a consagrar-se totalment als més necessitats. Va obtenir permís per abandonar la congregació i finalment el 1950 va fundar les Missioneres de la Caritat, aprovades oficialment al cap de quinze anys.

El nou ordre es va distingir des del començament per l’adopció com a hàbit del sari, el vestit tradicional de la dona índia. Al mateix temps van afegir als vots habituals el de dedicar-se totalment als necessitats. Pel que fa al carisma la Mare Teresa deia que “per a nosaltres no té cap importància la fe que professen les persones a les quals assistim. El nostre criteri d’ajuda no són les creences, sinó la necessitat”. L’experiència de la pobresa i de la convivència religiosa a la seva terra natal afloraven així molts anys després.

La seva tasca va créixer ràpidament, i va atreure voluntaris d’arreu del món. Per la seva tasca d’ajuda als més pobres d’entre els pobres l’any 1979 va rebre el Premi Nobel de la Pau. El papa Joan Pau II es va sentir especialment proper a la Mare Teresa i es van trobar diverses vegades. La seva personalitat va atreure les mirades de tothom, ja fossin catòlics o d’altres creences, religiosos o agnòstics. Va morir l’any 1997 a Calcuta, la seva estimada ciutat, envoltada de les seves germanes i amb merescuda fama de santedat. El Govern indi li va organitzar uns funerals d’Estat que van ser seguits per milions de persones.

La fundadora de les Missioneres de la Caritat es va definir a si mateixa com “el llapis de Déu”, tot i que d’altres la van definir, parafrasejant l’expressió “políticament incorrecta”, per la seva manera directa i sense embuts de presentar-se davant els poderosos, demanant per als “ últims de la Terra”. “Vinc a Cuba per obrir una casa per als pobres”, li va dir a Fidel Castro, quan el dirigent cubà estava fent fora tots els capellans de l’illa. “Aquí no hi ha pobres”, li va deixar Castro, sense que la monja s’acovardís. “He vist molta gent sola i abandonada, em vull dedicar a ells”, li va replicar. L’aleshores Jorge Bergoglio (el papa Francesc) va assegurar un dia fent broma: “No l’hauria volgut tenir com a superiora”.

En la seva activitat no va demanar mai carnet d’identitat religiosa o política i no va obrir mai cap compte corrent “per no arribar a ser rica”. Mai es va presentar com a missionera d’una Església “occidental” o amb ínfules de proselitisme. Actualment hi ha a tot el món 758 cases on les 5.300 monges vestides de blau, com també són conegudes les religioses, atenen els més desfavorits.

Així era la Mare Teresa. I podem dir que també era així Isa Solà, religiosa de Jesús-Maria assassinada a Haití el 2 de setembre de 2016. Dues dones que van viure per als altres i que van irradiar amb la seva vida l’amor misteriós vers els més humils.