Un dels espais que més captiva del Museu Municipal és la reproducció d’una antiga cuina catalana, d’aquelles on allà cuinaven les nostres àvies.

El disseny anà a càrrec d’Enric Madorell, fundador del Museu i al mateix temps un gran pesebrista, fet que tots els elements estan en el seu lloc.

L’Associació Amics del Museu, fa uns anys, amb el suggestiu títol Del foc a terra al micrones organitzà, a través de R(Teatre)D, una sessió teatral per divulgar la secció de la cuina del Museu. Es féu a través d’un personatge fictici, sorgit d’altre temps, que convidà el públic a descobrir olors, objectes i anècdotes del passat de la nostra vila centrats en la vida a la cuina. La utilització del teatre per divulgar l’evolució de la cuina fou un encert innovador i atractiu alhora. Esperem que revifin aquesta i altres activitats al Museu.

És de destacar l’article a la revista Descobrir sobre el Museu de Molins de Rei quan diu “(…) reflecteix perfectament com la societat, la cultura i l’economia local han anat evolucionant al llarg de la història”.

Al voltant de l’espai de la cuina i de la llar de foc i el forn s’hi mostren elements relacionats amb el foc i d’altres complements calorífics ambientals. Entre aquests estris, per fer-se passar el fred als peus, hi trobem el simple braser, dit escalfapeus, un nom ben propi per ser el seu combustible, les brases del foc. Producte vegetal primari que també serviría per la fogona, atuell que oferia major irradiació calorífica a la llar.

Per tenir el llit calentet, es pot trobar un curiós aparell propiament dit escalfallits. Venia a ser com una paella amb una tapa amb forats i les brases dins, i així intentaven escalfar el llit, i protegits els llençols per una carcassa perquè no es cremessin o es socarrimessin.

El que no trobarem en aquest espai la típica estufa circular de llenya que tots recordem a casa nostra en altres temps. Però sí que hi podem trobar el fogonet per coure, alimentat per carbonet (en dèiem carbonilla) i un vano rodó fet de margalló per avivar les brases.

I en un altre costat, a prop de la llar de foc per escalfar l’ambient, podem admirar un antic bressol de fusta i una d’aquestes curioses gorres de cop. Aquestes singulars gorres per a la testa eren, com el seu nom indica, de protección per quan les criatures caiguessin aprenent a caminar i a fi que no es fessin una banya com una catedral, segons l’expressió popular. En realitat, es tracta d’un instrument que en general s’ha fet absolet, però a Bellvei, Baix Penedès, han apostat per recuperar aquesta singular i notable industria artesanal del poble.

I parlant de confecció de gorres, a Molins de Rei hi havia al carrer Major, un important taller de gorres per a grans, conegut popularment ca l’Isidret o Pepet Julià, un obrador de confecció en aquesta especialitat que fins assolí projecció internacional. En la secció d’arts i oficis artesanals del Museu s’hi mostra un aparell de fusta insòlit, potser únic, precisament per eixamplar gorres.

Acabarem amb expressions populars que eren habituals com: Mira, això no em cap a la gorra!; És que n’hi ha per fotre la gorra al foc! Un ús ben diferent del que tenien els pagesos que feien servir la gorra com a ventall, per encendre el foc. I avui dia, com en tots els temps, n’hi ha molts (massa) que viuen de gorra. Però això ja són figues d’un altre paner.