Si mirem enrere, cosa que faig, no tan sols nostàlgicament com per deixar una petita petjada de la nostra història que poc a poc o massa de pressa va desapareixent de les noves generacions.

Hem de recordar que Molins de Rei ve de pagès. I a pagès, a l’hora dels àpats, normalment hi havia sobre la taula de la cuina, tant si era l’hora d’esmorzar com del dinar o sopar, una bona peça de pa d’un quilo o de dos, amb la ganiveta al costat per ser llescada al gust de cadascú.

Hi havia també el foc a terra encès amb unes bones brases si feia fred, o bé amb el foc esmorteït per mantenir la temperatura a l’estatge a l’entorn de la taula, normalment de la cuina, amb els bancs de fusta i alguna cadira vella de les de boga, així com el banc del racó reservat per als avís. (Bona part d’aquesta descripció la podem veure in situ al Museu Municipal de Molins de Rei, espai carrer Pintor Fortuny, 55).

Una vegada esmorzats com calia, s’aprofitava el braser de la llar de foc per fer la corresponent torrada amb una bona llesca de pa, untada amb un bon raig d’oli d’oliva de no gaire graduació per poder assaborir tot el seu gust afruitat. Fins i tot abans de posar-hi oli es fregava la llesca amb un gra d’all per donar-li un paladar molt peculiar, acompanyat amb uns talls de llonganissa o de cansalada a la brasa, tot d’elaboració casolana.

A l’estiu, el sopar es feia a la fresca, sota l’ombra d’una parra o d’un encanyissat fet amb canyes o branques de boix o bé de bruc, sempre que es tingués una eixida.

Recordem que la taula de la cuina tenia una ala plegada i un calaix per guardar-hi el pa, sense cap mena d’embolcall. Al damunt no hi faltava mai el porró de vi de collita pròpia i el càntir de terrissa dels de Verdú, ple d’aigua, la qual conservava l’aigua ben fresca durant bona part del dia.

També a moltes cases de pagès, a l’interior de la llar de foc hi havien clavats, a mitja alçada, els clemàstecs, que era una cadena clavada amb dos ganxos que subjectava l’olla de ferro colat, per mantenir en tot moment aigua calenta a la casa, ja que, a l’hivern, la llar de foc (o foc de terra) estava encesa a tothora. A la cuina també hi havia el cercapous, un estri que servia per recollir qualsevol objecte caigut al fons del pou. Era una peça circular que a la part superior tenia soldats tres o quatre ganxos i una corda no gaire gruixuda per fer-lo baixar fins al fons del pou que gairebé tenien totes les cases. En aquells anys, a part d’agafar l’aigua potable fresca, també es col·locaven el meló o la síndria dins una galleda i se submergia al pou.

He fet una mica de situació de l’espai on es menjava. Continuaré amb el pa i els seus complements que gairebé es troben a totes les fleques de tota la vida. Començarem amb els pans. Se’n fan de moltes menes: en podem trobar de cereals, de figues i mel, de llevat de cervesa, de sèsam, el d’olives, el de xocolata i taronja, el de llet: fins i tot, el dia de sant Jordi, se’n fa amb les quatre barres, elaborat amb formatge, sobrassada i nous.

També hi podem trobar ensaïmades familiars, farcides de cabell d’àngel, de xocolata, de crema, de sobrassada i un assortiment de coques variades, així com magdalenes i croissants entre més coses.

El consum de pa semblava fa un temps que havia disminuït, però en l’actualitat això no passa, i ho podem veure que mentre que han desaparegut alguns forns històrics, n’han anat apareixent d’altres de bona qualitat, molt lluny d’aquells que gairebé pel preu d’una baguet te’n donen dues o tres.

Hi ha una cosa que em trenca el cor es veure al costat dels contenidors bosses de pa sec. A les nostres generacions ens van ensenyar que el pa era un aliment sagrat, fins i tot al pa de quilo, abans de començar-lo, es feia una creu a la sola amb el ganivet. I quan quedaven trossos de pa sec i rossegons se’n feien les clàssiques sopes de farigola, de poliol, de marialluïsa, de ceba o bé d’all, escaldades, entre altres. A part del pa, es menja més pasta i els seus derivats. Els macarrons s’acostumaven a menjar en dies de festa, preparats a la llauna i gratinats al forn de la cuina econòmica amb formatge, perquè quedessin torradets i cruixents abans de servir a taula.

Un altre plat festiu era l’arròs a la cassola amb moltes variants.

Acabo. M’ha vingut gana i quan arribi a casa assaboriré un bocí de pa, i a ser possible de crostó, amb oli i sucre (recordant aquells berenars) o bé amb sal per entretenir la gana fins a l’hora de dinar.