L’antiga església i l’actual

L’antiga església, neoclàssica, va començar a edificar-se el 1827 sobre l’església primitiva que des del segle XIII i sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel, tenia llicència perquè s’hi celebrés missa.

Dos dies després de l’aixecament militar del juliol de 1936, membres de la FAI i de la CNT la van prendre, la van incendiar i la van fer enderrocar. Al final de la Guerra Civil no en va quedar res. Malauradament, la vila, pel fet de ser un punt estratègic, ha estat escenari de nombrosos incendis, atacs i saquejos en les guerres dels segles XIX i XX, cosa que va contribuir a la pèrdua indefugible de la imatge de la vila.

L’església nova (l’actual) es va encarregar a l’arquitecte municipal Joan Gomà Cuevas, i les obres van ser estructurades en tres fases. Al febrer del 1941 se’n va col·locar la primera pedra i al juny del 1942 s’inaugurava amb dues fases acabades.

En aquells anys, amb el fons de l’església antiga, a la plaça de l’Església s’hi ballaven sardanes, interpretades per la banda que acompanyava els gegants després de la cercavila. També la benedicció en els Tres Tombs per Sant Antoni. La plaça de l’Església allotjava l’edifici de Correus, just al costat de l’església i l’escola pública a la primera planta, un edifici que des del segle XVII i fins al 1887 va ser seu de la Casa de la Vila. El 1945 es va poder fer la primera ampliació de la plaça expropiant-se algunes cases, com cal Mero i cal Campaner, i el 1963 una segona enderrocant cal Tano.

Els gegants ballaven a la plaça de l’Església abans del cercavila durant la Festa Major. L’any 1913 ja no es llogaven els gegants, com en anys anteriors, perquè s’estrenaren els propis, en Miquel i la Montserrat.

Arribada la Setmana Santa es feia el viacrucis pels voltants de l’església amb gran concurrència i devoció popular.

La pujada de la Font, actual carrer Ignasi Iglésias, anomenada també pujada dels Rocs i, anteriorment, carrer de l’Hospital, rebia aquest nom per la font, de característica pedra vermella que va ser pensada com a abeurador i per poder omplir-hi els càntirs. També era coneguda com la font de la Pujada o la font del Cubano. Avui, per sort, encara la podem contemplar.

La fàbrica Ferrer i Mora “El Molí”

Aquesta fàbrica fou la indústria més antiga de la vila. Inicià la producció el 1848, aprofitant el molí fariner, aquest de quatre moles, encara avui soterrades. Posteriorment introduí la màquina de vapor i substituí la força hidràulica que en el mateix indret havia mogut els molins durant sis segles.

Les obres de construcció de la fàbrica acabaren el 1858. Al cap d’un any ja tenien cent telers mecànics en funcionament i el 1890 representaven el 23,5% de tots els de Catalunya. El Molí convertí una gran part dels habitants de Molins de rei en obrers, que, en sortir de les llargues jornades de treball, s’havien d’espolsar dels caps els flocs de cotó.

Amb la crisi del tèxtil, poc a poc el Molí deixà de produir i al llarg de molts anys s’hi col·locaren diferents indústries i tallers fins al punt que la seguretat no era l’adequada. En un PERI interior de la zona el Molí havia de desaparèixer. La Plataforma “Salvem el Molí” aconseguí, després de molts entrebancs institucionals, canviar la denominació urbanística i, després d’enderrocar edificis annexos, i amb la prolongació del passeig del Terraplè, l’edifici, considerat una mostra important d’arquitectura industrial, ha començat la seva rehabilitació per a ús de la biblioteca municipal en les dues plantes superiors, quedant encara per decidir que s’hi farà a les plates primera i baixa. La visió dels diferents grups polítics municipals decidiran que s’hi farà, esperant que sigui amb consens.

Amb aquestes obres, si es fa el que es va aprovar, es tornarà a l’estructura exterior original i, com a cosa interessant, es podrà tornar a veure la gran turbina que fins fa poc estava enterrada.