La Setmana Santa culmina amb la tradició de menjar ous. Ara són de xocolata, però abans eren simples ous durs col·locats damunt un modest tortell de brioix. L’ou és un sombolisme adoptat pel cristianisme procedent d’altres religions anteriors i que es va assimilar a la resurrecció de Jesús, de la mateixa manera que abans antigues creences també havien tingut rituals similars coincidint amb l’equinocci primaveral.

La Pasqua és molt celebrada a tot el món cristià, però sobretot és una data assenyalada pel calendari rus ortodox. Això ja passava durant l’època imperial. Va ser en aquell context que, el 1885, el que havia de ser un regal es va convertir en una fita de les arts decoratives. El tsar Alexandre III va voler tenir un detall amb la seva esposa i li va encarregar al joier i orfebre Peter Carl Fabergé un ou de Pasqua.

Diuen que a la tsarina Maria Fiodorovna li va agradar tant que, des d’aleshores el seu marit, el tsar ho va convertir en una tradició. De fora aparentment semblava un ou de gallina però a l’obrir-lo, el rovell era una esfera d’or que al seu interior amagava una gallina amb plomes també d’or i amb els ulls de robí. Per ordre expressa del tsar dins l’animal hi havia la sorpresa final: una petita rèplica feta amb or i diamants de la corona imperial i un penjoll de robí.

A partir d’aquella Pasqua, cada any els Romanov esperaven l’ou de Fabergé amb il·lusió perquè veient l’èxit del primer, el tsar va donar total llibertat al joier perquè creés el que volgués. L’única condició era que havia d’amagar la sorpresa l’interior relacionada amb la família.

La tradició es va mantenir durant 32 anys i només va acabar amb l’esclat de la Revolució bolxevic de 1917. El tràgic final dels Romanov és de sobres conegut per tothom. Més difícil de seguir el rastre dels seus ous. Inicialment van ser enviats a Moscou, on hi havia el govern comunista. A partir d’aleshores algunes d’aquelles joies es van perdre o van vendre per necessitats del nou règim. Això va fer que una part anessin a parar a mans de col·leccionistes dels EUA. Actualment, la tercera part d’ous imperials més nombrosa és a les vitrines del Museu d’Arts Decoratives de Virgínia, on hi ha cinc exemplars. També n’hi ha tres al Metropolitan de Nova York, dos a Washington i una a Ohio.

El periple dels ous il·lustra a la perfecció les anades i vingudes de Rússia perquè, després de la caiguda de la Unió Soviètica i l’aparició dels nous milionaris que van saber treure profit del canvi de la situació política, també va servir perquè les joies de Fabergé tornessin a la seva terra d’origen. (Els avantpassats de Fabergé eren procedents de la Picardia. Originàriament, es deien Favart però al segle XIX van adoptar el cognom Fabergé perquè a la francòfila aristocràcia russa li sonava més autèntic i també els ajudava a vendre més). Segons algunes fonts, l’operació va superar els cent milions de dòlars i van ser la pedra angular del Museu Fabergé que Vekselberg va obrir a Sant Petersburg.

Ara potser mirarem amb uns altres ulls, aquells ous decorats i embolicats amb plata de colors que trobem en les mones i també els famosos ous Kinder, que dins hi porten una sorpresa. Com sempre he anat dient per les ones que tots els fets i tots els objectes que avui dia tenim, la majoria venen de lluny d’aquelles tradicions que sempre estic reivindicant perquè és la continuació del llegat dels nostres avantpassats.