La Setmana Santa, una “performance”
Cada any, en segons quin llocs, sorprèn el fervor i emoció que unes imatges, moltes realitzades als segles XVI i XVII, o fins i tot anteriors, continuen despertant a una part de la població que es congrega any rere any per veure i disfrutar les processons. Aquestes imatges s’escapen del temps i el moment en què van ser concebudes, movent sentiments com ho van fer en el seu origen per tota la geografia hispana, fins i tot europea. Es treuen al carrer escultures en relació amb la passió i mort de Jesús, i el més interessant és que cada zona té la seva forma pròpia de sentir i viure aquests passos. Coneixem, per la seva tradició, moltes processons com les d’Andalusia, de Zamora, de Múrcia, de Salamanca...però voldria fer esment de la de Tarragona, magnífica i, com a més propera, la de Sant Vicenç dels Horts. Però, a part de les moltes processons en molts pobles de Catalunya, hi ha altres llocs, com la veïna Portugal, també les processons recorren els carrers amb emoció; igual que el sud d’Itàlia, on tants anys van tenir la influència hispana a través dels virregnats. S’ha vist l’efectivitat d’aquestes posades en escena que fan que el fidel/espectador es vegi immers dins d’un episodi bíblic amb intenció de commoure el seu esperit.
La Setmana Santa en terres catòliques es converteix en una performance total. On l’artista ha quedat completament subvertit a la interacció de la seva obra amb el públic. Ja no és l’Oració a l’hort de Francisco Salzillo a Múrcia, o el Camí del Calvari de Gregorio Fernández a Valladolid o el Crist dels assots de Mena, a Còrdova. L’obra surt del seu marc quotidià per viure el moviment de la gent que la porta, l’olor de les flors que la decoren. La llum titil·lant de les espelmes que la descobreix i la música que l’envolta, juntament amb el xivarri i el silenci que commou. Cada Setmana Santa el mateix ritual, però sempre diferent. No són la mateixa gent, no són les mateixes mirades, no són les mateixes olors. És l’expressió de l’art total.
La paradoxa de tot això és que, per a les ments més estretes, la Setmana Santa és un conglomerat de ritus amb sentit per a uns devots i que només es viu com una tradició. No obstant, la seva posada en escena i el seu caràcter experimental entronquen directament amb qualsevol tipus de recreació artística.
La Setmana Santa, independentment del lloc on es porta a terme i el seu caràcter directament religiós per molts, és una performance sempre oberta a les circumstàncies, els imprevistos i la gent. En el fons és la mateixa experiència artística. L’objecte, sense espectador, no tindria aquesta dimensió. És el que mira el que dota de transcendència i rellevància de l’obra d’art. Per això, cada Setmana Santa es crea una immersió artística total, en què l’art es fon amb la societat contemporània i estreny els seus llaços amb la tradició, utilitzant per a ells els cinc sentits. Ja que fins i tot l’especial gastronomia d’aquests dies: torrades de Santa Teresa, tortells de Pasqua o les mones, venen a completar aquesta experiència de l’art al carrer.