Herbert Everest va patir un greu accident a la mina on treballava i no va poder caminar mai més. Aleshores es va adonar que necessitava un sistema per poder-se desplaçar amb autonomia, sense haver de demanar ajuda a ningú. Amb aquest propòsit va començar a treballar amb el seu amic Jennings en el disseny d’una cadira de rodes tubular, plegable i lleugera. Com passa amb aquesta mena d’històries d’emprenedors americans, ells també van desenvolupar els prototips al garatge. Entre el 1932 i el 1933 van produir els primers models de prova i el 1937 van patentar la cadira de rodes model Everest-Jennings. Els que recordem la sèrie Ironside, recordarem la mena de cadira que feia servir.

Aquell invent va aparèixer en el moment just, perquè amb l’esclat de la Segons guerra Mundial el 1939, el nombre de persones que requerien una cadira de rodes creixia dramàticament. Es calcula que només als EUA durant el conflicte hi va haver més de 680.000 ferits, molts dels quals amb amputacions i lesions irreversibles que els impedien la mobilitat.

A partir d’aquell moment la societat Everest-Jennings va veure com el seu negoci augmentava. Això els va permetre anar millorant el disseny i els Jocs Paralímpics, promoguts pel doctor Ludwig Guttmann, on molts excombatents amb lesions medul·lars van poder demostrar que, tot i no poder caminar, continuaven essent persones amb moltes capacitats. Els Jocs Paralímpics van ser un important banc de proves perquè els atletes forçaven aquelles cadires al màxim durant les competicions. Una de les coses que habitualment passava, per exemple, era que el material plàstic dels primers models impedia la transpiració i els esportistes acabaven amb el cos llagat. També es van adonar que calien dissenys específics per cada tipus de prova, perquè les necessitats per jugar a esports de contacte com el bàsquet no eren les mateixes que tenien els velocistes de l’atletisme.

En definitiva, el que van aconseguir Everest i Jennings amb la seva cadira va ser quelcom de revolucionari perquè fins llavors, les persones que no es podien moure sempre necessitaven algú. A diferència de Felip II, a qui li van construir una cadira amb quatre rodetes i reposapeus perquè algú el portés amunt i avall. Els estudiosos la consideren la primera cadira de la història i se sap que va existir gràcies a un dibuix del 1595 però no se sap qui la va inventar.

En canvi, sí que es tenen dades del creador del primer intent de cadira “autònoma”. Es tracta d’un rellotger de Nuremberg anomenat Stephen Farffler. El 1565, quan tenia 22 anys, va aprofitar els seus coneixements per construir-se una cadira per ell mateix, que no podia caminar. El disseny recorda les anomenades handbikes actuals ja que la roda davantera tenia un engranatge que es movia amb una manovella accionada amb les mans.

Tant el del rei com el del rellotger van ser dos casos individuals, fruit de circumstàncies particulars. En canvi, a partir dels segle XVIII, quan l’aristocràcia britànica va començar a anar a prendre les aigües al balneari de Bath, al sud-oest d’Anglaterra, es van construir una mena de carruatges individuals que durant el segle XIX es van popularitzar tant que precisament s’anomenaren “Cadira de Bath”. Fins i tot, el 1916, algunes ja es muntaven amb petit motor de combustió.

Aquí hem volgut explicar l’evolució de les cadires de rodes durant l’època més recent, però es té constància que a l’antiguitat ja hi havia hagut alguns dispositius pensats per moure persones. Per exemple, s’han localitzat representacions de seients i llits amb rodetes en petites peces d’art, tant a la Xina com a Grècia, que daten de fa uns 2.500 anys.

Ara aquestes cadires, gràcies a les noves, es veuen antiquades. I esperem que algun dia passi amb les actuals, quan la ciència i la tecnologia avancin prou perquè ningú ja no necessiti cadires de rodes.