A sota de casa seva hi ha un parell de contenidors d’escombraries. No són cap meravella, sincerament. S’hi creua al sortir de l’edifici i no pensa: “Grandiosos, magnífics, unes obres mestre, no hi ha cap dubte”. No, això, no. La panacea és una altra cosa. Als veure’ls allà plantats, de vegades plens, altres mig buits i a fora un cercle de bosses lligades o no, el pensament discorre per cursos diferents. De fet, el dia que es van mudar al nou pis i es van adonar que hi eren, va pressentir que li podrien amargar l’existència. Personalment, no li agrada ser optimista, per a això, a més, cal pensar en el futur, tenir expectatives, distreure’s del que està fent ara mateix. Per sort, no és el que va acabar passant. Conviuen amablement. Els dies que estan plens i fan pudor, i claven al carrer un cop de lletjor, es compensen amb moments puntuals en què les escombraries voregen la genialitat, que algú al veïnat es desprèn d’un llit, d’un matalàs amb la forma dels seus amos de tant dormir-hi en la mateixa posició, d’un llum, d’un tros de nevera...

Algunes nits, quan abaixa les persianes, es distreu espiant el carrer amb l’esperança de trobar als contenidors un colofó perfecte al dia. Tot perquè fa un mes, al sortir a tirar unes capses, cap a les 11, va descobrir un armari d’una sola porta, vellíssim, bastant sinistre. Al pany hi havia una clau. Es va rendir a la temptació de girar la clau i obrir la porta, i a l’interior va descobrir penjada una jaqueta gastadíssima. Semblava viva, tanmateix, com si l’amo estigués a punt de baixar, posar-se-la i sortir a divertir-se. Ara es penedeix de no haver-se-la emprovat. Es va conformar a escorcollar-ne les butxaques. Estaven buides, cosa que el va sumir, no sap per què, en una gran melancolia. Suposava que anhelava descobrir alguna cosa, encara que fos insignificant, potser un resguard de la tintoreria, una vella entrada de cine, un bolígraf gastat, el que fos que impedís que la història de la jaqueta s’acabés allà, a les escombraries. En poques atencions, al cap i a la fi, la vida reserva algunes coses inesperades segones parts.

Fa anys, va sortir a fer esport i, quan estava a cinc o sis quilòmetres de casa seva, es va aturar en sec al distingir un enorme tros de fusta recolzat en un contenidor d’escombraries. No acabava de creure el que veia. Allò no era un tros de fusta qualsevol. ¡Era el seu escriptori! Al seu dia, el seu pare l’havia dissenyat i muntat per a ell. Al deixar el pis per anar a un de més gran i més cèntric, el va vendre a la propietària veïna, a la qual havia parlat del moble, i li va encantar. Al pis on es mudava no hi havia lloc per a l’escriptori ni li semblava que encaixés amb l’estil de la nova vivenda.

Veure’l abandonat d’aquella manera, després de tant de temps, va ser “com llegir al diari l’esquela d’un conegut que feia molt temps que no veia i al qual tampoc trucava”. Després de fer-li una foto, va continuar la seva carrera. Igual que la vida, sempre s’ha de continuar endevant i no mirar enrere.