Ara estem molt preocupats per la crisi climàtica i el vehicle elèctric s’erigeix com la solució als problemes de la contaminació, com si la seva fabricació i el seu ús fossin innocus pel medi ambient. A més, es ven com a gran novetat. Doncs no, Edison i Ford, ara fa una mica més de cent anys, ja van desenvolupar aquesta tecnologia. Quan l’automòbil va començar a rodar pel món a mitjans del segle XIX, no era gens evident que el seu motor seria propulsat per combustibles fòssils. Arreu d’Europa i els Estats Units hi havia pioners del sector que es trencaven les banyes per aconseguir fer rodar els vehicles i una de les múltiples opcions que es van plantejar era la utilització de l’electricitat, que tot just s’estava popularitzant en aquells moments.

El problema era com emmagatzemar l’energia elèctrica dins l’estructura dels vehicles de manera segura i eficient. Es va treballar en diversos dissenys de bateries i un dels més reeixits va ser patentat pel suec Waldemar Jungner el 1899, que utilitzava una combinació de níquel i ferro. Basant-se en aquesta tecnologia, Thomas Edison va dissenyar les seves pròpies bateries. Gràcies a això se sap que a principis del segle XX es movia per la ciutat amb un cotxe elèctric dissenyat pel seu equip de treballadors. Entre els quals, per cert, hi havia ni més ni menys que Henry Ford.

De fet, sembla que Edison va ser dels qui més van animar Ford a desenvolupar el seu projecte automobilístic. Al llarg de la seva vida van fer una bona amistat i el 1913 van començar a col·laborar en la fabricació d’un cotxe elèctric. La notícia va arribar a les pàgines de les grans capçaleres americanes i el gener del 1914 el propi Henry Ford confirmava al New York Times que treballaven en cotxes propulsats amb electricitat. S’especulava que quan sortissin a la venda podrien costar entre 500 i 750 dòlars de l’època i la bateria incorporada permetria recórrer entre 80 i 160 quilòmetres de distància.

Pels prototips s’utilitzaven xassís de Ford T degudament modificats per substituir el motor de combustió per un compartiment per a les bateries, situat sota el seient del conductor. Segons consta, se’n van dissenyar dos models diferents. L’experiència acumulada durant el procés del disseny del vehicle elèctric va servir a Henry Ford per incorporar l’electricitat al mecanisme d’encesa dels vehicles i també a l’enllumenat. Precisament aquesta va ser una de les principals fonts de negoci per a l’empresa d’Edison.

Durant un temps la premsa va seguir l’evolució dels treballs del tàndem Ford-Edison i es van fer córrer rumors de tota mena. Com ara que el fabricant automobilístic havia comprat salts d’aigua prop de les famoses cascades del Niàgara per abastir d’electricitat els seus futurs cotxes, que es deia que arribarien al mercat el 1916 o el 1917.

Al final, però, el vehicle elèctric va quedar aparcat perquè les bateries no eren prou eficients i no oferien un rendiment prou fiable per iniciar la seva producció massiva. Corrien teories conspiranoiques sobre possibles pressions de l’emergent sector petrolier de l’època. De fet, les factories on es desenvolupava el model elèctric van patir diversos incendis que alimenten aquesta hipòtesi. Sigui com sigui el vehicle elèctric va quedar oblidat malgrat que la tecnologia ja estava molt avançada.

Ara, que tothom ha assumit que utilitzar energies no renovables és absurd, sembla que els cotxes elèctrics troben l’embranzida necessària per consolidar-se al mercat. Llàstima d’anar tan tard. Ens hauríem pogut estalviar aquests últims 100 anys que la humanitat ha hagut de respirar el fum dels tubs d’escapament.