-La gent condueix com viu- va dir el taxista després d’esquivar un conductor boig que se’ls havia tirat a sobre.

La gent condueix com viu, va replicar-se per a si mateix. Era una bona frase que aquell home, segurament havia repetit mil vegades i que potser es podia aplicar a altres aspectes de l’existència: la gent es raspalla les dents com viu. Va pensar en la seva manera de fer-ho: amb ansietat. No té paciència per executar els moviments que li aconsella el facultatiu, ni de fer-ho de a dalt a baix i d’esquerra a dreta, o com sigui, ara no se’n recorda. Se’ls raspalla a correcuita, amb el cap en les obligacions que l’esperen després de la higiene dental. És molt ansiós. En canvi, no frega els estris amb ansietat. És més: rentar-los se li treu. Per alguna raó, li agrada el ritual de posar-se el davantal, col·locar-se davant la pica, agafar el fregall i passar-lo per la vaixella després d’haver-hi posat unes gotes de detergent. Hi ha alguna cosa de caràcter místic, per a ell, en aquesta activitat. Disfruta veient ka brillantor dels plats, dels gots, dels coberts... Potser té a veure amb el fet que tots aquests objectes estan plens de corbes, d’ondulacions, de rodoneses: formes geomètriques, en fi que li produeixen pau.

No ho sap.

Tampoc és un conductor ansiós. En els desplaçaments llargs va escoltant música i parlant amb ell mateix sense superar mai la velocitat establerta. Amb freqüència, viatja per sota d’ella, ja que no troba cap mena de plaer en arribar.

-Jo no crec que la gent condueixi com viu- va respondre al taxista-. De vegades sí i de vegades no.

A continuació, li va exposar els exemples citats més amunt, extrets de la seva experiència. El taxista es va quedar pensant, potser una mica preocupat. Se li esfondrava una convicció acceptada sense crítica.

-Doncs ho vaig sentir dir a un filòsof molt important que va ser client meu- va adduir.

-Però això- va al·legar ell- és un argument d’autoritat inacceptable. Els filòsofs també diuen tonteries.

-Vaja- va acabar dient el taxista-, i no va tornar a obrir la boca en tot el viatge.