Se li ha trencat la tassa amb la qual feia quinze anys que prenia el te. Abans hi prenia també el cafè, però el va suprimir per recomanació del metge. Feua unes dues dècades que estaven junts; en fi. Ell estava fet a ella i ella a ell. Quan la portava als seus llavis, la seva vora li resultava familiar. Es podria dir, gairebé, que el besava al temps que li facilitava la beguda. I sempre era al costat de l’ordinador, propocionant-li una companyia de la qual no ha estat conscient fins que se li ha trencat al rentar-la (només la tocava ell). Se li va escórrer entre els dits i es va trencar en quatre trossos contra la dura superficie de l’aigüera.

Jura que gairebé va perdre la respiració. Com si, a causa de la seva poca traça, hagués matat un ésser viu. En certa manera, pensa ara, estava viva. Establí amb determinats objectes una intimitat estranya. Feia anys tenia una jaqueta idèntica a la del seu pare.

Diu “ a la del seu pare” perquè creu que només en va tenir una que li va durar tota la vida. De la butxaca dreta d’aquesta jaqueta furtava ell, quan era petit, part de la xavalla que ell hi dipositava descuradament. Uns cèntims que ell es gastava en llaminadures quan anava o venia de l’escola. Amb el temps, ha arribat a pensar que el seu pare coneixia aquesta malifeta del seu fill, però que per alguna raó va preferir ignorar-la.

Doncs bé, quan ja era gran i el seu pare havia mort, va trobar una jaqueta del mateix teixit i una forma semblant, se la va comprar sense dubtar-ho i la va portar a tot arreu fins que va caure pràcticament a trossos. Li va dedicar un dol que encara dura, ja que no n’ha trobat cap altra amb què es trobés tan a gust.

Ha enganxat els trossos de la tassa trencada, però no s’atreveix a utilizar-la per por que la calor del te dilueixi la goma d’enganxar i acabi sent un desastre. Ara és al costat de la tassa nova, amb què res té el mateix gust. Cada vegada que se la posa als llavis la percep com a estranya i creu que ell també li resulta una mica antipàtic. Confia que el contacte porti l’afecte i que, si pot ser aviat, es diguin bon dia com si fossin vells amics. Es pregunta si la tassa vella l’observa a ell també com si s’hagués quedat una mica trencat.