Als que van créixer sentint l’aquí mano jo o perquè jo ho dic. I calla’t, nen, que el teu pare està parlant. Als que es van criar veient com la seva mare cuinava o netejava o sargia o s’aixecava de la taula constantment per portar una cosa o una altra. Això està fred, dona. ¿Una altra vegada pollastre? Una mica més de sal. I apuja la tele. I aquesta gasosa ha perdut gas. ¿Podeu callar-vos d’una vegada, nens? Ni els diumenges pot menjar un tranquil.

Als que van ser educats en l’ordeno i mano del seu pare i el shhh, que no s’assabenti el papa de la seva mare. Era ella la que consolava el nen quan tenia pena o li posava tiretes al genoll o preparava un capritx per als sopar o li feia pessigolletes per despertar-lo o el deixava quedar-se a casa quan li feia mal la panxa. Però tu calla, que no s’enfadi el papa.

Als que es van rebel·lar contra la cantarella que les coses sempre han estat així. I es van deixar créixer el cabell o la barba i van aconseguir bronques o silencis plens de retrets. Els que van escoltar la música massa alt o van llegir massa o van sortir massa o es van comprometre massa. També als que van callar, perquè tenien por o no trobaven les paraules o només volien fugir d’allà. I ara abaixa el cap i mossega’t els llavis.

Als que van sentir que l’home era el senyor de la casa. Els que van escoltar les bronques amb els seus germans i germanes, sobretot elles, perquè elles no, elles no podien sortir amb qualsevol ni arribar tan tard ni comportar-se d’aquesta manera. I treu-te aquesta faldilla o corda’t la brusa. ¿Com les deixes sortir així, dona?

Als que, un dia, se’n van anar de casa. I van veure com la democràcia es consolidava. Ara aquest govern, ara l’altre. ¿Quants anys de vestits i corbates! Homes a les pàgines dels diaris, als despatxos de la seva feina, capellans amb sotana fins als peus, autors a les lleixes de les llibreries. Homes que saben, homes que compten. I, de lluny, dones que lluiten.

Als que un dia, van tenir fills i filles. I, cada 19 de març, van començar a rebre manualitats pel dia del pare. Un flascó de iogurt o una pedra pintada, un rotllo de paper decorat amb paperets del colors, un dibuix preciós. I aquell dia es van descobrir com un pare ben gran, fent-los pessigolles o cuinant macarrons preferits del seu fill o fills, amb doble ració de formatge. I el nen o la nena serà metge, matemàtica, escriptora o astronauta.

A tots els pares que, podent elegir, van decidir trencar amb el disc ratllat de la seva infància. Els que van baixar del tron, van netejar la pols del regne i van començat a poblar les llibreries amb noms d’autores. Els que van deixar de donar cops de colze i fer escarafalls i ja no pretenien ocupar tot l’espai. Els que van saber que un monòleg no era una conversa civilitzada. Els que ja no volgueren aquell passat per al futur. A la fi, a aquells pares que van decidir trencar a martellades el motllo del aquí mano jo i van renunciar a una herència que també era, sobretot, una presó.