La utilització del carbó vegetal per a les indústries va ser imprescindible fins al segle XIX i encara ho continuà sent, durant el segle XX i en aquest segle XXI, però ja per a consum domèstic.

En aquells anys passats, per abastar l’important consum de carbó fou necessari l’esforç continuat d’una gent dedicada a la seva elaboració: els carboners d’ofici que gairebé sempre vivien al bosc. Bona part del seu temps el dedicaven a tallar llenya i perquè fos ben seca a l’hora de fer el carbó, la tallaven un any per l’altre. Arribats els mesos d’estiu era quan fumejaven i cremaven les carboneres i, aleshores els carboners fins i tot dormien al bosc vigilant l’evolució de la carbonera.

El carbó vegetal s’obtenia en cremar una gran pila de branques seques d’alzina cobertes de terra, de manera que dins de la carbonera hi hagués insuficiència d’oxigen; d’aquesta manera es produïa una combustió incomplerta de la quan en sortiria el carbó vegetal. Era fonamental conèixer bé l’ofici a l’hora de fer la carbonera, perquè cremés bé i es pogués obtenir un carbó de qualitat. Per poder abastar el consum industrial i l’ús domèstic -principalment de les cuines de les cases- es necessitava una gran producció d’aquest carbó.

Molins de Rei, tal com explica Eloi Bergadà en un article a la revista El Llaç, la distribució domèstica es feia a través d’un nombre important de carboneria que estaven establertes a Molins de Rei.

Esmentarem algunes de les més consolidades que poc a poc es van esborrant de la memòria. En Bergadà en les recorda: la de cal Gabriel Vives, al carrer Verdaguer, posteriorment traspassada al seu germà, al carrer Pintor Fortuny; la de Jaume Camprubí, al carrer Major; la de Rafael Riba, al carrer d’Anselm Clavé; la del Josep Pujol, al carrer del Dr. Barraquer; la d’Antoni Ripoll, a la carretera; la d’Antoni Ramoneda, al carrer de Folqué, i d’altres que van treballar poc temps.

A part del carbó que es podia adquirir a la mateixa carboneria, hi havia un ben organitzat servei de carbó a domicili. Els carboners portaven, lleugers i amb equilibri perfecte una, dues o tres senalles plenes de carbó al cap, fins als domicilis que havien fet l’encàrrec.

El carbó que venien era de molt bona qualitat. Generalment procedia dels boscos del Montseny i bona part era de les poblacions d’Arbúcies i sant Feliu de Pallerols, encara que el millor procedia d’Olor i Banyoles.

Amb l’arribada del petroli a les cuines i, més endavant, amb l’aparició després del gas butà, provocà un descens molt ràpid del consum i la desaparició, en pocs anys, d’aquells carboners del bosc.

En Bergadà recorda aquells carboners ocasionals que treballaven pels boscos de Molins de Rei: el Mercader, el Tomàs Garcia i el Mata, i també els de cal Bautista de la Rierada i la gent de la masia de Can Tintorer. Fer carbó significava una forma més d’ajudar en l’economia de la casa, quan la feina escassejava.

Segons sembla, per poder fer carbó obtenien el permís dels propietaris dels boscos, amb l’obligació de netejar totalment el bosc d’arbusts i tallar les branques baixes dels pins, una brossa que transformada en el carbonet s’utilitzava per encendre el foc de carbó.

Avui el carbó vegetal es produeix industrialment i es ven en comerços.

Per sort, encara trobem uns pobles que recorden com es feia el carbó vegetal, en altre temps i avui s’han convertit en fires de gran atracció popular.

N’esmentarem dos pobles de l’Empordà:

• Forallac. Sant Climent de Peralta (Baix Empordà).-Mes d’octubre, preparació de la carbonera.
• Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) Mes de març, venda de carbó vegetal.